Els saquejadors de cartró

Llegeixo a El Periódico una notícia sobre el robatori de cartrons dels contenidors blaus a l’Àrea Metropolitana: els saquejadors de cartró s’embutxaquen 1’5 milions d’euros anuals (18 d’abril de 2012). Robatori sí, sense dubte, ja que ara per ara un cop dipositats els residus en mans dels ens públics, són de la seva propietat i responsabilitat.

La magnitud del robatori s’estima en la diferència entre el cartró recollit en 2010 (126 milers de tones) i el recollit el 2011 (102 milers de tones).  És un càlcul molt aproximat però a uns 70 euros la tona, s’obté la xifra abans esmentada. La preocupació pel tema no és de caràcter ambiental (tot acabarà a plantes de reciclatge) si no econòmica. I naturalment, compta amb l’element morbós  de la imatge de les persones dins el contenidor, buidant el contingut dins una furgoneta i sortint corrents. “Sí, sí, jo ho he vist”. 

Ara bé, repassem bé les xifres:  les mateixes dades de residus metropolitanes ens diuen que generem no menys de 283 milers de tones de paper i cartró a l’any. Qui s’emporta doncs, les altres 180.000 tones? Algú s’embutxaca més de 12 milions d’euros cada any?

No surt a cap foto, per que no és ningú. O més aviat som tots. És la botiga que quan acaba la descàrrega de mercaderies abandona les caixes a la vorera. És la sabateria que cada vespre amuntega les caixes de sabates buides al contenidor gris. És l’oficina que cada vespre treu bosses d’escombraries de color negre enormes però misteriosament lleugeres que alguns obrim per curiositat. És el veí que es nega a caminar uns metres més. 

Insisteixo en els dos fets sobre els residus que encara és hora que algú expliqui bé als ciutadans:

Primer que el reciclatge no és car: el que realment costa és el tractament del rebuig, allò que no s’ha separat i que l’administració ha de garantir que s’exprimeix al màxim primer i es diposita de manera segura després. Visitin el gran forat de l’antic abocador del Garraf i veuran el que suposa un tractament de deixalles teòricament low-cost.

Segon,  la gran injustícia: que els que reduïm i reciclem (no sense esforç diàriament a les nostres minúscules cuines) patrocinem el tractament dels residus dels que encara no ho fan. Facin un cop d’ull a la seva bossa d’escombraries barrejades: menjar podrit, paper arrugats, burilles, mocadors, pols d’escombrar... algú es creu que hi ha alguna màquina capaç de separar-ho? Mai es podrà fer amb la mateixa eficiència que ho fem els ciutadans: el 90%.

És hipòcrita doncs que ens despreocupem totalment d’allò que llencem, de quant ens costa “desfer-nos” de les nostres deixalles, de què se’n fa, d’on van... fins que clar, veiem que algú en treu profit. Siguin conscients que el robatori més gran ens el fem nosaltres mateixos.