L’ecoparc de Barcelona falla
Publicat a la revista El Carrer de la Favb i a Barcelona al dia, el juliol de 2005
La planta de selecció i tractament de residus de la Zona Franca només recupera per a compost o reciclatge el 7% dels materials que li arriben. Els grups ecologistes consideren que, més enllà del model de gestió de residus que es valori més adient per a cada territori, sense la implicació real de la ciutadania aquest estarà condemnat al fracàs.
Alfons López Carrete
Vicepresident de Depana
Els ecoparcs són instal•lacions destinades al tractament dels residus domèstics. Avui, encara el 75% dels residus de Barcelona i altres municipis van a parar a abocadors o incineradores i només un 25% es recicla. L’objectiu seria tancar les incineradores i reduir al màxim el que aboquem, però la situació actual és més greu que això: l’abocador del Garraf s’ha de clausurar abans del 2006 i rep encara 600.000 tones anuals de residus, milers de tones de plàstics, paper, vidre i restes de menjar que podrien ser reciclades i que allà esdevenen un problema.
Aquests ecoparcs, dels quals n’hi ha dos en funcionament i un en projecte, estan pensats per substituir parcialment als abocadors: si separem al màxim els materials reciclables i tractem la matèria orgànica (restes de menjar, que ocupen un 40% del nostre cubell d’escombraries) per evitar al màxim haver de portar-los als abocadors i incineradores, podrem prescindir d’aquestes instal•lacions contaminants. En concret, els ecoparcs tracten tot allò que encara va a parar al contenidor gris o de rebuig i la matèria orgànica (restes de menjar) que arriba en el mateix contenidor gris, en els contenidors de matèria orgànica (marrons o taronges) als barris on ja s’ha implantat aquest contenidor així com la dels grans generadors (mercats, Mercabarna, etc…).
Vist per dintre i de forma idealista, a l’ecoparc se separen primer de tot els materials reciclables (plàstics, metalls, vidre…). La resta, la matèria orgànica, es tracta per obtenir compost o amb un procés de digestió orgànica que permet obtenir biogàs.
Per sota de les espectatives
La realitat, però, és molt diferent. L’any 2004 l’ecoparc de Barcelona va rebre 261.000 tones de residus de les quals 190.000 van acabar igualment a l’abocador i només 17.000 es van poder recuperar en forma de compost o materials per reciclatge, molt per sota de les expectatives. Abans de ser construïts, els col•lectius ecologistes van criticar el model d’ecoparc per considerar-los massa grans i poc ambiciosos en quant als seus objectius de recuperació. Però queda clar que el problema va més enllà de quin tipus d’ecoparc construïm.
El problema recau en la qualitat de la recollida d’escombraries. L’administració, per exemple, quantifica en un 30% la quantitat d’impropis que arriben dins dels contenidors de matèria orgànica, encara que altres fonts diuen que és molt major, quan el màxim admissible seria un 5 o un 10%. És a dir, que de cada 100 quilograms de matèria orgànica que arriba a l’ecoparc, més de 30 són en realitat plàstics o d’altres materials. La recollida selectiva de matèria orgànica no només arriba a pocs ciutadans, si no que a més és de mala qualitat.
Mirar dins el contenidor gris ens permet reflexionar sobre aquest fet. Teòricament, si separem tots els residus reciclables i la matèria orgànica als altres contenidors, aquest contenidor hauria d’estar gairebé buit, i en canvi encara és el que més brossa rep. De la mateixa manera, la forma com es recull la matèria orgànica a ciutats com Barcelona no és la més adequada. Els contenidors bicompartimentats i la recollida pneumàtica dificulten la separació als ciutadans que ho volen fer bé i facilita que la brossa separada es mescli amb la resta abans d’arribar als ecoparcs.
Una de les conclusions a les que s’ha arribat és que no hi ha cap model de recollida que permeti una gestió òptima a tot arreu. Municipis (i barris) diferents han de gestionar els seus residus de forma diferent.
Així, tenim casos com Tiana, amb 6.000 habitants, on la recollida porta a porta permet recollir selectivament un 85% dels seus residus. O El Prat de Llobregat, amb 60.000 habitats, que amb el model clàssic de contenidors al carrer ja separa un 40% dels seus residus. Aquests dos municipis són casos oposats en quant a tipologia urbanística, densitat de població i estructura socioeconòmica, però sembla que tots dos han començat a treballar en la direcció adequada.
La participació ciutadana, clau
Queda clar, doncs, que cap model de gestió és universal. Els ecoparcs, millors o pitjors, respondran segons allò que els arribi i la ciutadania, quan se la informa, se li faciliten les eines i se la deixa participar, respon favorablement i s’implica.
El canvi de filosofia necessari ha de basar-se en una premisa que ben poc agradarà als tecnòcrates: el que el ciutadà no separi, difícilment ho separarà la tecnologia. Cap tecnologia, ni el millor dels ecoparcs, no pot substituir l’acció del ciutadà. Per molt sofisticades que siguin les plantes de tractament de residus, sense la prèvia participació ciutadana no hi ha tractament que valgui. Només una bona selecció dels residus a casa permet donar un tractament adequat a totes les fraccions.
Pagar per cada brossa
Un altre mecanisme a desenvolupar més és el de rascar la butxaca. L’ideal seria que el ciutadà pagués segons el seu grau d’implicació amb el reciclatge. Existeixen iniciatives a Europa i a Catalunya en les que el ciutadà paga per cada bossa de rebuig que deixa al contenidor, per exemple, amb una targeta magnètica que cal introduir abans d’obrir el contenidor. Així, al bon ciutadà que separa els residus se’l premia estalviant-li part de la taxa. Són experiències encara poc madures i amb algunes dificultats tècniques, però sense dubte cada cop seran més freqüents.
El que ja és en marxa, encara que seria molt millorable, és el retorn als municipis del cànon o taxa dels residus. Amb aquesta eina els municipis que s’esforcin en reciclar reben una compensació econòmica i els municipis “mandrosos” són penalitzats, ja que han de pagar per cada tona que aboquen o incineren. Potser així, quan el ciutadà pregunti al seu ajuntament per què ell paga més que el veí per tractar els residus, els municipis decidiran posar-se les piles per impulsar les polítiques necessàries (des de l’educació fins a contenidors més adequats) per facilitar al veí fer-ho correctament.