Agència de Residus de Catalunya
Barcelona, 14 de novembre de 2007
És prou conegut que per les seves característiques les bosses de plàstic d’un sol ús esdevenen un problema ambiental important. Els 10 milions de bosses que cada setmana es consumeixen a Catalunya suposen un malbaratament de recursos ja que són un producte amb una esperança de vida extremadament curta (menys de vint minuts?). Igualment, generen problemes greus tant a les plantes de triatge com als abocadors. Com podem afrontar aquest problema?
Els residus: gestió i percepció del problema.La importància de posar en marxa mesures per desincentivar l’ús de bosses de plàstic no recau només en les possibilitats quantitatives de reducció dels residus generats. Es podria argumentar (i podríem dir que és cert) que quantitativament les bosses de plàstic representen poc respecte al pes o volum dels residus generats diàriament (encara que se situen entre un 3 i un 9% en pes segons la font). És per tan ineficient centrar-se massa en aquest residu oblidant la resta?
Pensem però en l’impacte que podria tenir sobre la percepció del consumidor: aplicar mesures desincentivadores a un producte problemàtic que fins ara s’ha distribuït de forma gratuïta i indiscriminada esdevé un missatge clar al consumidor contra el malbaratament de recursos i la producció excessiva de residus. A part de la reducció directa, aquestes mesures repercutirien de forma positiva en la consciència col·lectiva sobre la necessitat de reduir residus (encara que tampoc no resoldran el problema, es clar). Naturalment, començar a aplicar mesures sobre les bosses de plàstic no vol dir deixar d’estudiar com reduir altres tipus de residus, sobretot els envasos i residus d’envasos, com ara la implantació de sistemes de dipòsit i retorn o la necessària reducció en origen del sobreembalatge.
En quant al tipus de mesura a aplicar, recordem que l’objectiu és reduir el consum de recursos i la producció de residus i a la vegada transmetre un missatge de necessitat de reducció de residus. Per tant, mesures encaminades a implantar bosses compostables, de paper o amb un elevat percentatge de plàstic reciclat serien potser complementàries ja que no farien explícit el missatge de la necessitat d’emprendre el camí de la reducció de residus. En l’hipotètic cas de prohibició i substitució per bosses de paper o compostables a més caldria estudiar atentament les anàlisi de cicle de vida. Ha de quedar clar que les mesures que s’implantin han de tenir com a principal objectiu fomentar elements reutilitzables.
Les alternatives a la bossa són necessàries tant si parlem de mesures voluntàries (acords amb les cadenes de distribució), com de mesures obligatòries (prohibició o impost). Caldria una forta campanya de difusió per fomentar tant les alternatives tradicionals (carro, cabàs, bossa del pa) com de les més innovadores (repartiment a domicili, caixes, bosses de roba, caixes reutilitzables amb dipòsit, etc...). Però la mesura que creiem més eficaç, i cap a la que haurem de tendir tard o d’hora és l’establiment d’un impost sobre l’ús de les bosses.
Els experts en fiscalitat ambiental no preveuen problemes legals per a l’aplicació d’impostos (autonòmics) sobre la venda de productes amb una problemàtica ambiental específica. De la mateixa manera, un impost sobre les bosses no tindria cap relació amb el finançament de la recollida selectiva i per tant no hi hauria confusió amb el paper d’Ecoembes.
Des de la mateixa Agència Europea del Medi Ambient es destaca com cal anar més enllà del principi de “qui contamina paga”. Ens acostem a un principi més ampli segons el qual “els usuaris paguem per serveis ecològics i així contribuïm a reduir l’ús de materials i a millorar l’ecoeficiència”.
En quant a la destinació del fons recollit via aquest impost, estrictament i des d’un punt de vista teòric, la seva destinació a inversions en millores ambientals és poc rellevant. Un impost ambiental es defineix quan la seva finalitat és variar els comportaments ambientalment incorrectes, no recaptar diners. L’important és que l’import a pagar sigui proporcional a l’efecte negatiu sobre el medi que es provoca de forma que es tendeixi a minimitzar-lo. De fet l’èxit rotund de la taxa seria la recaptació zero: els consumidors decideixen deixar de comprar bosses.
Però una altra qüestió és que des del punt de vista pràctic (i polític) sigui convenient lligar els ingressos a despeses ambientals ja que des del punt de vista social l’impost serà molt millor percebut. I si s’explica (i s’explica convenientment) a què es destinen els diners la sensació de mer afany recaptador es reduirà.
Respecte de la postura que grans empreses distribuïdores i petit comerç prendrien davant d’una mesura com aquesta, si s’explica convenientment es pot trobar la seva complicitat (alguns arguments serien la reducció dels costos de distribució de les bosses o la “fidelització” de clients amb les bosses o caixes reutilitzables). Caldria assegurar-se que no es donaran casos de “boicot encobert” o migracions massives a bosses de paper, amb el que simplement hauríem canviat un problema per un altre. El seu paper és important, sobretot per què han col·laborat a crear un hàbit als consumidors i ara els toca desincentivar els seus clients.
I per últim, com percebria el consumidor aquest impost? Passaria de percebre un “servei” gratuït a haver de pagar, amb un cost monetari molt petit, però existent. Les experiències existents a altres països (Irlanda és el cas més conegut) i al nostre (cadenes de distribució que ja cobren algun import per bossa a l’usuari) ens mostren que els consumidors redueixen considerablement el consum de bosses encara que aquest import és un percentatge mínim respecte l’import de la compra. Millor serà percebut naturalment si s’acompanya de mesures alternatives exemptes de pagament o amb cost inferior (sobretot en uns moments en què la pressió fiscal sobre les famílies és percebuda com un problema creixent), i s’explica convenientment la destinació dels diners recaptats.
Creiem doncs en la necessitat i conveniència de plantejar l’aplicació d’aquestes mesures en el termini el més breu possible. Un impost que compleix les premisses de ser ambientalment efectiu (reducció de residus), econòmicament eficient (estalvi de recursos), social i políticament acceptable (cal buscar la complicitat de consumidors i de la societat civil) i que canvia comportaments ambientalment incorrectes és desitjable. I naturalment, un cop obert el camí, seria possible introduir mesures equivalents sobre altres productes, seguint els exemples existents a d’altres països: càmeres fotogràfiques d’un sol ús i maquinetes d’afaitar (Bèlgica), utensilis de taula d’un sol ús (Dinamarca), piles no recarregables (Bèlgica, Dinamarca, Itàlia...) o altres.