El dia 18 de desembre de 2007 va ser un dia important: vaig recollir el premi de l'Agenda 21 de Barcelona, Premi Acció 21, pel projecte "Implica't amb els residus" en el qual treballo des del 2005 i en el disseny, gestació i negociació del qual també vaig participar.Apart del discurset, va ser tot un honor recollir el premi de mans de l'Imma Mayol i l'equip de l'Agenda 21 de Barcelona.Projecte "Implica't amb els residus"
Ponència presentada a la 5a Jornada de prevenció de residus municipalsAgència de Residus de CatalunyaBarcelona, 14 de novembre de 2007 És prou conegut que per les seves característiques les bosses de plàstic d’un sol ús esdevenen un problema ambiental important. Els 10 milions de bosses que cada setmana es consumeixen a Catalunya suposen un malbaratament de recursos ja que són un producte amb una esperança de vida extremadament curta (menys de vint minuts?). Igualment, generen problemes greus tant a les plantes de triatge com als abocadors. Com podem afrontar aquest problema?
Els residus: gestió i percepció del problema.La importància de posar en marxa mesures per desincentivar l’ús de bosses de plàstic no recau només en les possibilitats quantitatives de reducció dels residus generats. Es podria argumentar (i podríem dir que és cert) que quantitativament les bosses de plàstic representen poc respecte al pes o volum dels residus generats diàriament (encara que se situen entre un 3 i un 9% en pes segons la font). És per tan ineficient centrar-se massa en aquest residu oblidant la resta?Pensem però en l’impacte que podria tenir sobre la percepció del consumidor: aplicar mesures desincentivadores a un producte problemàtic que fins ara s’ha distribuït de forma gratuïta i indiscriminada esdevé un missatge clar al consumidor contra el malbaratament de recursos i la producció excessiva de residus. A part de la reducció directa, aquestes mesures repercutirien de forma positiva en la consciència col·lectiva sobre la necessitat de reduir residus (encara que tampoc no resoldran el problema, es clar). Naturalment, començar a aplicar mesures sobre les bosses de plàstic no vol dir deixar d’estudiar com reduir altres tipus de residus, sobretot els envasos i residus d’envasos, com ara la implantació de sistemes de dipòsit i retorn o la necessària reducció en origen del sobreembalatge.En quant al tipus de mesura a aplicar, recordem que l’objectiu és reduir el consum de recursos i la producció de residus i a la vegada transmetre un missatge de necessitat de reducció de residus. Per tant, mesures encaminades a implantar bosses compostables, de paper o amb un elevat percentatge de plàstic reciclat serien potser complementàries ja que no farien explícit el missatge de la necessitat d’emprendre el camí de la reducció de residus. En l’hipotètic cas de prohibició i substitució per bosses de paper o compostables a més caldria estudiar atentament les anàlisi de cicle de vida. Ha de quedar clar que les mesures que s’implantin han de tenir com a principal objectiu fomentar elements reutilitzables.Les alternatives a la bossa són necessàries tant si parlem de mesures voluntàries (acords amb les cadenes de distribució), com de mesures obligatòries (prohibició o impost). Caldria una forta campanya de difusió per fomentar tant les alternatives tradicionals (carro, cabàs, bossa del pa) com de les més innovadores (repartiment a domicili, caixes, bosses de roba, caixes reutilitzables amb dipòsit, etc...). Però la mesura que creiem més eficaç, i cap a la que haurem de tendir tard o d’hora és l’establiment d’un impost sobre l’ús de les bosses.Els experts en fiscalitat ambiental no preveuen problemes legals per a l’aplicació d’impostos (autonòmics) sobre la venda de productes amb una problemàtica ambiental específica. De la mateixa manera, un impost sobre les bosses no tindria cap relació amb el finançament de la recollida selectiva i per tant no hi hauria confusió amb el paper d’Ecoembes.Des de la mateixa Agència Europea del Medi Ambient es destaca com cal anar més enllà del principi de “qui contamina paga”. Ens acostem a un principi més ampli segons el qual “els usuaris paguem per serveis ecològics i així contribuïm a reduir l’ús de materials i a millorar l’ecoeficiència”.En quant a la destinació del fons recollit via aquest impost, estrictament i des d’un punt de vista teòric, la seva destinació a inversions en millores ambientals és poc rellevant. Un impost ambiental es defineix quan la seva finalitat és variar els comportaments ambientalment incorrectes, no recaptar diners. L’important és que l’import a pagar sigui proporcional a l’efecte negatiu sobre el medi que es provoca de forma que es tendeixi a minimitzar-lo. De fet l’èxit rotund de la taxa seria la recaptació zero: els consumidors decideixen deixar de comprar bosses.Però una altra qüestió és que des del punt de vista pràctic (i polític) sigui convenient lligar els ingressos a despeses ambientals ja que des del punt de vista social l’impost serà molt millor percebut. I si s’explica (i s’explica convenientment) a què es destinen els diners la sensació de mer afany recaptador es reduirà.Respecte de la postura que grans empreses distribuïdores i petit comerç prendrien davant d’una mesura com aquesta, si s’explica convenientment es pot trobar la seva complicitat (alguns arguments serien la reducció dels costos de distribució de les bosses o la “fidelització” de clients amb les bosses o caixes reutilitzables). Caldria assegurar-se que no es donaran casos de “boicot encobert” o migracions massives a bosses de paper, amb el que simplement hauríem canviat un problema per un altre. El seu paper és important, sobretot per què han col·laborat a crear un hàbit als consumidors i ara els toca desincentivar els seus clients.I per últim, com percebria el consumidor aquest impost? Passaria de percebre un “servei” gratuït a haver de pagar, amb un cost monetari molt petit, però existent. Les experiències existents a altres països (Irlanda és el cas més conegut) i al nostre (cadenes de distribució que ja cobren algun import per bossa a l’usuari) ens mostren que els consumidors redueixen considerablement el consum de bosses encara que aquest import és un percentatge mínim respecte l’import de la compra. Millor serà percebut naturalment si s’acompanya de mesures alternatives exemptes de pagament o amb cost inferior (sobretot en uns moments en què la pressió fiscal sobre les famílies és percebuda com un problema creixent), i s’explica convenientment la destinació dels diners recaptats.Creiem doncs en la necessitat i conveniència de plantejar l’aplicació d’aquestes mesures en el termini el més breu possible. Un impost que compleix les premisses de ser ambientalment efectiu (reducció de residus), econòmicament eficient (estalvi de recursos), social i políticament acceptable (cal buscar la complicitat de consumidors i de la societat civil) i que canvia comportaments ambientalment incorrectes és desitjable. I naturalment, un cop obert el camí, seria possible introduir mesures equivalents sobre altres productes, seguint els exemples existents a d’altres països: càmeres fotogràfiques d’un sol ús i maquinetes d’afaitar (Bèlgica), utensilis de taula d’un sol ús (Dinamarca), piles no recarregables (Bèlgica, Dinamarca, Itàlia...) o altres.
Publicat a l'Agró Negre i a la web de Depana com a extracte de l'article publicat a la revista El Carrer de la Favb el juny de 2007. Tot i que ja sembla lluny la campanya electoral de les municipals i les sucoses promeses electorals, hem cregut oportú fer-ne un repàs per tenir-les presents i poder fer balanç d’aquí a quatre anys. Llegiu-vos qualsevol dels programes dels cinc partits amb representació a l’ajuntament i trobareu un discurs amb la paraula sostenibilitat omnipresent als grans titulars. Però quan es llegeixen les propostes concretes es deixa veure la veritable profunditat ideològica del discurs: propostes innovadores o simple maquillatge verd? La creació del Parc Natural de Collserola apareixia als programes de tots els grups excepte el PSC, però només ICV-EUiA i ERC proposaven desprogramar les carreteres que acabarien de trossejar la muntanya, túnel d’Horta i Via de Cornisa. El reconeixement del valor natural de Montjuïc és més escàs. De la proposta de Depana de crear-hi una Reserva Natural només se’n va fer ressò ICV-EUiA. I en quant al Llobregat, es confirma com l’espai oblidat de Barcelona. ICV-EUiA reconeix la necessitat de protegir els seus valors naturals i ERC proposa dignificar aquest espai i conservar la riba des del pont de Mercabarna però ja ningú es planteja si són necessàries certes infrastructures.L’extensió de la recollida de residus orgànics a tota la ciutat va ser recollida només per ERC i ICV-EUiA i cap dels partits van entrar a discutir si el sistema a aplicar ha de ser o no el de contenidors bicompartimentats, que tan mal resultat ha donat fins ara. Quant al tractament dels residus crida l’atenció que només CiU aposti per la incineració, mentre que només ERC pretén eliminar-la. El CO2 s’ha fet un espai a tots els programes electorals. Bons exemples són les propostes d’incorporar combustibles nets en el transport públic, privat i fins i tot en la flota municipal: vehicles elèctrics, biocombustibles, gas natural… Altres propostes interessants eren la de CiU de crear una estratègia d’acompliment de Kioto per la ciutat, o la d’ERC i ICV-EUiA de quantificar les emissions de la ciutat per poder establir accions reals de compensació. Les energies renovables també la recollien tots els grups: energia solar tèrmica i fotovoltaica a edificis públics i privats. Com a novetats, PSC, ERC i ICV-EUiA coincideixen a proposar una planta de biomassa al port que produiria electricitat a partir dels residus del verd urbà i ERC i ICV-EUiA continuen amb el projecte actual de situar aerogeneradors al port, encara que no tant pel qüestionable rendiment energètic com pel seu valor educatiu i exemplificador. Més polèmiques serà l’aposta clara del PSC per la controvertida Central Tèrmica del Port que ERC condicionava a les condicions de contaminació atmosfèrica. Aquesta sí que esperem que quedi només com a promesa electoral. Alfons López Carrete Vicepresident de DEPANA
L’ecoparc de Barcelona falla
Publicat a la revista El Carrer de la Favb i a Barcelona al dia, el juliol de 2005
La planta de selecció i tractament de residus de la Zona Franca només recupera per a compost o reciclatge el 7% dels materials que li arriben. Els grups ecologistes consideren que, més enllà del model de gestió de residus que es valori més adient per a cada territori, sense la implicació real de la ciutadania aquest estarà condemnat al fracàs.
Alfons López Carrete
Vicepresident de Depana
Els ecoparcs són instal•lacions destinades al tractament dels residus domèstics. Avui, encara el 75% dels residus de Barcelona i altres municipis van a parar a abocadors o incineradores i només un 25% es recicla. L’objectiu seria tancar les incineradores i reduir al màxim el que aboquem, però la situació actual és més greu que això: l’abocador del Garraf s’ha de clausurar abans del 2006 i rep encara 600.000 tones anuals de residus, milers de tones de plàstics, paper, vidre i restes de menjar que podrien ser reciclades i que allà esdevenen un problema.
Aquests ecoparcs, dels quals n’hi ha dos en funcionament i un en projecte, estan pensats per substituir parcialment als abocadors: si separem al màxim els materials reciclables i tractem la matèria orgànica (restes de menjar, que ocupen un 40% del nostre cubell d’escombraries) per evitar al màxim haver de portar-los als abocadors i incineradores, podrem prescindir d’aquestes instal•lacions contaminants. En concret, els ecoparcs tracten tot allò que encara va a parar al contenidor gris o de rebuig i la matèria orgànica (restes de menjar) que arriba en el mateix contenidor gris, en els contenidors de matèria orgànica (marrons o taronges) als barris on ja s’ha implantat aquest contenidor així com la dels grans generadors (mercats, Mercabarna, etc…).
Vist per dintre i de forma idealista, a l’ecoparc se separen primer de tot els materials reciclables (plàstics, metalls, vidre…). La resta, la matèria orgànica, es tracta per obtenir compost o amb un procés de digestió orgànica que permet obtenir biogàs.
Per sota de les espectatives
La realitat, però, és molt diferent. L’any 2004 l’ecoparc de Barcelona va rebre 261.000 tones de residus de les quals 190.000 van acabar igualment a l’abocador i només 17.000 es van poder recuperar en forma de compost o materials per reciclatge, molt per sota de les expectatives. Abans de ser construïts, els col•lectius ecologistes van criticar el model d’ecoparc per considerar-los massa grans i poc ambiciosos en quant als seus objectius de recuperació. Però queda clar que el problema va més enllà de quin tipus d’ecoparc construïm.
El problema recau en la qualitat de la recollida d’escombraries. L’administració, per exemple, quantifica en un 30% la quantitat d’impropis que arriben dins dels contenidors de matèria orgànica, encara que altres fonts diuen que és molt major, quan el màxim admissible seria un 5 o un 10%. És a dir, que de cada 100 quilograms de matèria orgànica que arriba a l’ecoparc, més de 30 són en realitat plàstics o d’altres materials. La recollida selectiva de matèria orgànica no només arriba a pocs ciutadans, si no que a més és de mala qualitat.
Mirar dins el contenidor gris ens permet reflexionar sobre aquest fet. Teòricament, si separem tots els residus reciclables i la matèria orgànica als altres contenidors, aquest contenidor hauria d’estar gairebé buit, i en canvi encara és el que més brossa rep. De la mateixa manera, la forma com es recull la matèria orgànica a ciutats com Barcelona no és la més adequada. Els contenidors bicompartimentats i la recollida pneumàtica dificulten la separació als ciutadans que ho volen fer bé i facilita que la brossa separada es mescli amb la resta abans d’arribar als ecoparcs.
Una de les conclusions a les que s’ha arribat és que no hi ha cap model de recollida que permeti una gestió òptima a tot arreu. Municipis (i barris) diferents han de gestionar els seus residus de forma diferent.
Així, tenim casos com Tiana, amb 6.000 habitants, on la recollida porta a porta permet recollir selectivament un 85% dels seus residus. O El Prat de Llobregat, amb 60.000 habitats, que amb el model clàssic de contenidors al carrer ja separa un 40% dels seus residus. Aquests dos municipis són casos oposats en quant a tipologia urbanística, densitat de població i estructura socioeconòmica, però sembla que tots dos han començat a treballar en la direcció adequada.
La participació ciutadana, clau
Queda clar, doncs, que cap model de gestió és universal. Els ecoparcs, millors o pitjors, respondran segons allò que els arribi i la ciutadania, quan se la informa, se li faciliten les eines i se la deixa participar, respon favorablement i s’implica.
El canvi de filosofia necessari ha de basar-se en una premisa que ben poc agradarà als tecnòcrates: el que el ciutadà no separi, difícilment ho separarà la tecnologia. Cap tecnologia, ni el millor dels ecoparcs, no pot substituir l’acció del ciutadà. Per molt sofisticades que siguin les plantes de tractament de residus, sense la prèvia participació ciutadana no hi ha tractament que valgui. Només una bona selecció dels residus a casa permet donar un tractament adequat a totes les fraccions.
Pagar per cada brossa
Un altre mecanisme a desenvolupar més és el de rascar la butxaca. L’ideal seria que el ciutadà pagués segons el seu grau d’implicació amb el reciclatge. Existeixen iniciatives a Europa i a Catalunya en les que el ciutadà paga per cada bossa de rebuig que deixa al contenidor, per exemple, amb una targeta magnètica que cal introduir abans d’obrir el contenidor. Així, al bon ciutadà que separa els residus se’l premia estalviant-li part de la taxa. Són experiències encara poc madures i amb algunes dificultats tècniques, però sense dubte cada cop seran més freqüents.
El que ja és en marxa, encara que seria molt millorable, és el retorn als municipis del cànon o taxa dels residus. Amb aquesta eina els municipis que s’esforcin en reciclar reben una compensació econòmica i els municipis “mandrosos” són penalitzats, ja que han de pagar per cada tona que aboquen o incineren. Potser així, quan el ciutadà pregunti al seu ajuntament per què ell paga més que el veí per tractar els residus, els municipis decidiran posar-se les piles per impulsar les polítiques necessàries (des de l’educació fins a contenidors més adequats) per facilitar al veí fer-ho correctament.
