Recentment vaig tenir la possibilitat de participar en una taula rodona a Vilassar de Mar, convidat per la Plataforma en Defensa del Porta a Porta. Des del primer dia, la implantació del Porta a Porta (PaP) a Vilassar de Mar va causar molta expectació i des de les files ecologistes ho hem fet servir com a exemple de que no només els municipis petits amb edificació horitzontal poden arribar a recollir selectivament el 60% o 70% dels seus residus. Fins i tot ens ha permès imaginar que algun barri de Barcelona (com Horta o el Poble Sec) podria aplicar la recollida PaP amb èxit.
Malgrat això, l'actual govern de la ciutat, en un clar exemple de pràctica del populisme amb els residus, vol retirar el sistema PaP per tornar al sistema de contenidors al carrer. Tot i la legitimitat de les urnes, cap criteri tècnic, social o ambiental recomana aquesta marxa enrera. Fins i tot econòmicament es pot defensar, ja que l’establiment progressius dels Cànons de Residus (que premien fiscalment els municipis que obtenen bons resultats i penalitzen aquells que no hi inverteixen prou esforç) aconsegueix compensar l’esforç inversor que fan els municipis valents.
I és que arreu on s'ha aplicat s'ha demostrat que el PaP millora totes les recollides selectives i especialment l’orgànica, en qualitat i quantitat. L'actual model de recollida (contenidors al carrer) s'esgotarà algun dia i necessàriament tendirem cap a sistemes de separació en origen més avançats, eficients i que ens obrin el camí cap al pagament per generació: sistemes més justos i eficients de gestionar i pagar la generació de residus. Potser el PaP no és l'única possibilitat, però a Catalunya juga i jugarà un paper clau en el desenvolupament d'aquests sistemes.
Però la peculiar, per no dir desoladora, situació en que es troben els veïns de Vilassar de Mar ens ha de fer reflexionar també sobre el paper dels ciutadans davant de la gestió dels seus residus. Fins on ha d’arribar la societat civil per defensar un sistema de recollida de residus? El boicot a la recollida selectiva –allò que els mateixos ciutadans defensen- és lícit com a eina de pressió si s’elimina el PaP? Quina serà la reacció dels ciutadans després d'un nou canvi de sistema de recollida, quan se'ls ha explicat que l'anterior era ambientalment excel·lent? On anirà a parar la inversió en educació ambiental?
Mentre a aquest país no siguem prou madurs com per a arribar a un acord en el que associacions municipalistes, l’administració i les entitats ciutadanes pactem les regles del joc bàsiques per a gestionar els residus, aquest continuarà sent un d’aquells temes susceptible de ser utilitzats com a arma "arrojadiza" tant pels que governen com pels que volen governar. Mentre no siguem capaços de formular aquest mínim acord estarem proporcionant el subterfugi perfecte a aquells que només volen escombrar els residus lluny dels seus carrers. Aquells que, on altres veiem un recurs, només hi veuen escombraries.
Mentrestant, com li passa a l’Alícia al conte de L. Carrol, per molt que correm continuarem estant al mateix lloc.
Malgrat això, l'actual govern de la ciutat, en un clar exemple de pràctica del populisme amb els residus, vol retirar el sistema PaP per tornar al sistema de contenidors al carrer. Tot i la legitimitat de les urnes, cap criteri tècnic, social o ambiental recomana aquesta marxa enrera. Fins i tot econòmicament es pot defensar, ja que l’establiment progressius dels Cànons de Residus (que premien fiscalment els municipis que obtenen bons resultats i penalitzen aquells que no hi inverteixen prou esforç) aconsegueix compensar l’esforç inversor que fan els municipis valents.
I és que arreu on s'ha aplicat s'ha demostrat que el PaP millora totes les recollides selectives i especialment l’orgànica, en qualitat i quantitat. L'actual model de recollida (contenidors al carrer) s'esgotarà algun dia i necessàriament tendirem cap a sistemes de separació en origen més avançats, eficients i que ens obrin el camí cap al pagament per generació: sistemes més justos i eficients de gestionar i pagar la generació de residus. Potser el PaP no és l'única possibilitat, però a Catalunya juga i jugarà un paper clau en el desenvolupament d'aquests sistemes.
Però la peculiar, per no dir desoladora, situació en que es troben els veïns de Vilassar de Mar ens ha de fer reflexionar també sobre el paper dels ciutadans davant de la gestió dels seus residus. Fins on ha d’arribar la societat civil per defensar un sistema de recollida de residus? El boicot a la recollida selectiva –allò que els mateixos ciutadans defensen- és lícit com a eina de pressió si s’elimina el PaP? Quina serà la reacció dels ciutadans després d'un nou canvi de sistema de recollida, quan se'ls ha explicat que l'anterior era ambientalment excel·lent? On anirà a parar la inversió en educació ambiental?
Mentre a aquest país no siguem prou madurs com per a arribar a un acord en el que associacions municipalistes, l’administració i les entitats ciutadanes pactem les regles del joc bàsiques per a gestionar els residus, aquest continuarà sent un d’aquells temes susceptible de ser utilitzats com a arma "arrojadiza" tant pels que governen com pels que volen governar. Mentre no siguem capaços de formular aquest mínim acord estarem proporcionant el subterfugi perfecte a aquells que només volen escombrar els residus lluny dels seus carrers. Aquells que, on altres veiem un recurs, només hi veuen escombraries.
Mentrestant, com li passa a l’Alícia al conte de L. Carrol, per molt que correm continuarem estant al mateix lloc.
