Guió de la meva Compareixença al Parlament de Catalunya en motiu de la presentació del Projecte de llei de finançament de les infrastructures de gestió dels residus i dels cànons sobre la disposició del rebuig dels residus i el Projecte de llei de modificació de la Llei 6/93 de 15 de juliol, reguladora dels residus.
PRESENTACIÓ
Nosaltres, Ecologistes en Acció, DEPANA i Greenpeace, acompanyats per l’OCUC vàrem demanar compareixença per que considerem que aquest conjunt de propostes de Llei tenen aspectes positius però també mancances importants.
Ens dirigim al Parlament de Catalunya per exigir que les noves lleis afrontin de manera decidida els greus problemes que actualment suposa la gestió dels residus, i que estableixin els mecanismes necessaris per a complir els objectius establerts, garantir la màxima protecció del medi ambient i aturar el malbaratament de recursos.
Trobem positiva l’ampliació de la obligatorietat de la recollida selectiva a tots els municipis independentment de la seva població, o que finalment les instal·lacions de gestió de residus es regulin mitjançant un Pla Territorial Sectorial, que haurem d’analitzar i anar detallant les nostres propostes.
Però en altres aspectes creiem que perdem el tren, perdem una bona ocasió de avançar considerablement en la gestió dels residus. Modifiquem dues lleis importants, però trobem que uns resultats tan minsos de recuperació dels residus, després d’anys d’aplicació... No mereix una aposta ferma per enfortir aquells mecanismes que s’han mostrar més positius i corregir les mancances?
Generem una quantitat excessiva de residus. Ens trobem amb una generació per càpita (1,64 kg/hab dia) que ha augmentat un 20% en només 8 anys. La producció anual de residus municipals es troba desbordada: un 20% superior a les previsions del PROGREMIC 2001-2006 i tenim la sensació que ens limitem a observar despreocupadament l’increment dels residus, els baixos resultats de la recollida selectiva (2006: 34% de recollida selectiva només un 24% de recuperació) molt per sota dels plans i programes, i especialment greu en quant a la fracció orgànica (FORM 2006: recollida del 16% de la MO generada, mitjana d’impropis per sobre del 20%).
PROPOSTES AL PROJECTE DE LLEI DE MODIFICACIÓ DE LA LLEI 6/93 DE 15 DE JULIOL, REGULADORA DELS RESIDUS
L’aspecte més important que trobàvem a faltar a la Llei 6/93 i continuem sense veure satisfet és tipificar, dintre del títol destinat a infraccions i sancions, els incompliments de la llei en què poden incórrer les administracions públiques, com ara no desplegar completament la recollida selectiva de matèria orgànica per part dels ens locals corresponents. La mateixa modificació proposada de l’article 2 de la Llei 6/93 diu que l’objectiu general d’aquesta és:
“dotar els ens públics competents per raó de la matèria dels mecanismes d’intervenció i control necessaris per a garantir que la gestió dels residus es duu a terme sense posar en perill la salut de les persones i sense perjudicar el medi i, en particular:
(...)
e) Fomentar per aquest ordre, la reducció de la producció de residus i llur perillositat, la seva reutilització, el reciclatge i altres formes de valorització material.”
Per nosaltres és evident que la inexistència de sancions ha posat i, si no es modifica, continuarà posant en dubte la capacitat de la Llei per fer complir aquest objectiu. La inexistència del règim sancionador per a les administracions públiques que han de gestionar els residus. Com s’explica si no que encara molts i molt importants municipis de Catalunya, de més de 5000 habitants, han incomplert i continuen incomplint la obligatorietat de recollir selectivament la matèria orgànica, bé per que han fet un desplegament parcial, bé per que encara no han començat? Com s’explica que no compleixin una llei que els obliga des del 1999? És que potser l’administració pública no ha d’actuar amb submissió plena a la Llei?
Per això considerem necessari que dintre del Títol III (articles 66 a 120) de la Llei 6/93 es tipifiquin sancions per a aquells ens que no compleixin el recollit en la llei i s’estableixi el règim sancionador corresponent.
Tot i que ja es preveuen altres mesures de pressió en cas que s’incompleixin les previsions de desplegament, com ara la denegació d’accés a ajuts procedents del Fons Econòmic regulat per la llei, o l’increment del cànon previst en la llei de finançament -del qual en parlarem a continuació-, creiem necessari, també per donar exemple, recollir aquestes sancions.
Sobre la recollida selectiva:
Veiem molt positiva la modificació de l’article 47.1 per ampliar l’obligatorietat de la recollida selectiva a tots els municipis, independentment de la seva població. A més, s’adapta a una situació ben curiosa del nostre país: els municipis petits (fins ara no obligats) són els que han fet millor la feina.
Naturalment, com hem dit abans, es necessitarà un marc d’actuació per poder fer efectiva aquesta actuació.
De tota manera, creiem que s’haurien de contemplar un parell d’aspectes addicionals:
- Aquest article hauria de fer menció a que la recollida selectiva s’ha de prestar a la totalitat de la població amb un o altre sistema, però sempre a la totalitat de la població, encara que tenint en compte el temps necessari per a un desplegament adequat.
- Fer menció als sistemes de separació. Creiem que la recollida selectiva s’ha de fer, però s’ha de fer bé i la qualitat de la recollida selectiva en origen és fonamental per a afrontar els posteriors tractaments i permetre una màxima recuperació. Per això creiem que la Llei ha de recollir que els municipis estendran la RS fent servir els sistemes de separació i recollida que s’hagin mostrar més eficients i que siguin més adequats a les característiques del seu àmbit territorial i teixit urbà.
Seria necessari, fent una comparació agosarada, comptar amb un registre de les “Millors Tècniques Disponibles” en quant a recollida selectiva. No diem que el PaP sigui el millor sistema a tot arreu, però sí que s’ha de posar fre sobretot a sistemes que s’han mostrat totalment ineficients. No podem obviar que mentre els sistemes PaP han assolit nivells del 70% de RS, els sistemes de vorera assoleixen un 35%, sistemes de recollida soterrada o pneumàtica suposen elevades inversions sense millores significatives, o que el sistema bicompartimentat s’ha demostrat totalment ineficient.
Anotar també que preferim que en el redactat de la llei, la definició de valorització material (modificació article 3 apartat j) exclogui, la utilització dels residus com a font d’energia ja sigui combustió, coincineració o substitució de combustibles. Igualment (article 6.1 apartat e, on parla del programa general) creiem que la combustió dels residus, encara que es faci amb recuperació energètica, no ha de formar part de les accions a promoure per part del Govern.
Per últim, recordar que de la Llei 11/2000 reguladora de la Incineració concretava que el Govern hauria de promoure, en aplicació de la Llei estatal d’Envasos (11/1997) un sistema de retorn i dipòsit per envasos superiors a 2 litres i per als envasos de productes tòxics i perillosos. D’aquesta mesura, encara no en sabem res.
PROPOSTES AL PROJECTE DE LLEI DE FINANÇAMENT DE LES INFRASTRUCTURES DE GESTIÓ DELS RESIDUS I DELS CÀNONS SOBRE LA DISPOSICIÓ DEL REBUIG DELS RESIDUS
Per fi veiem que es recull el que fa tant de temps que les nostres entitats demanem: ampliar el cànon sobre la disposició dels residus municipals a les operacions d’incineració i crear el cànon sobre els residus de la construcció a més del cànon creat per la Llei 16/2003 i vigent des del 2004.
Aquí, però, volíem deixar constància també de les nostres consideracions:
Sobre la destinació dels recursos (article 6.10b):
Creiem que s’ha de mantenir la distribució de la destinació dels recursos recollits mitjançant el cànon sobre la disposició. El 50% s’ha de destinar al tractament de la fracció orgànica excloent els tractaments destinats a minimitzar la matèria orgànica continguda en la resta. La resta no és una fracció de recollida selectiva destinada a substituir la recollida de matèria orgànica. I si s’ha de minimitzar l’entrada de matèria orgànica a abocadors és en compliment de la Directiva 1999/31/CE.
Respecte als tipus impositius:
No cal dir que el cost de les operacions d’abocament i incineració no recull tots els impactes que aquestes operacions generen a la societat: no només es tracta dels costos de gestió i explotació, clausura i manteniment posterior, si no també de les emissions atmosfèriques, desaprofitament de matèries primeres, etc... Aquests impactes se’ns transmeten a la societat en forma de degradació ambiental. És per tant completament justificable la existència del cànon sobre disposició ja sigui en abocador o en incineració.
L’import actual (10€/tona abocada que per cert no ha estat modificat tot i que es podia haver fet), com el proposat actualment, és fruit d’una negociació entre els diferents agents implicats. Però tinguem en compte que:
- Estudis sobre els costos externs de les operacions d’abocament situen el cost per tona entre 22 i 25 euros.
- Molts països europeus tenen tipus impositius molt superiors als 10€/tona.
És evident, doncs, la nostra proposta d’incrementar substancialment el cànon, a més quan considerem provat que els cànons ajuden a crear incentius favorables a la millora en la gestió dels residus.
I no només defensem un import elevat: creiem necessari un increment progressiu. Cal mantenir un retorn per als municipis per incentivar de forma important el reciclatge. No només són les raons ambientals (afavorir la prevenció i el reciclatge), sinó econòmiques, pels enormes costos ambientals i socials que aquestes instal·lacions traslladen al conjunt de la societat.
L’increment hauria d’aparèixer a la llei en forma de calendari. Creiem per tant que s’ha d’eliminar la possibilitat d’incrementar-lo via Llei d’acompanyament de pressupostos i crear un calendari com el que nosaltres proposem
Disposició de residus municipals en abocador:
Tipus de gravamen inicial 15€. Increment a 20 i 25 euros en anys progressius.
Incineració de residus municipals:
Tipus de gravamen inicial 10€. Increment fins a 15 i 20 euros en anys progressius.
Aquests increments haurien de continuar en cas d’incompliment greu dels objectius marcats pel PROGREMIC. En cas contrari, creiem mínim un increment similar a l’IPC.
També cal fer convergir els seus valors, perquè no té sentit discriminar positivament la incineració de residus. Els municipis que actualment incineren no paguen cànon però es beneficien del seu retorn: ni tan sols el rebuig de les incineradores el paguen. Aquesta asimetria és poc justificable.
I tampoc es tracta que el cànon hagi d’orientar sobre quin sistema és el més adequat per eliminar els residus: no hi ha consens sobre que la incineració sigui ambientalment més favorable que l’abocament. I el que el cànon vol és fomentar la valorització material, no orientar entre un i altre sistema.
Per ser neutres entre incineració i abocament el tipus impositiu hauria de ser el mateix. Si un d’ells ha de ser menys atractiu econòmicament no pot ser per diferències en els impostos ambientals.
I per últim, veiem positiu penalitzar amb un cànon més elevat a aquells municipis que no hagin començat el desplegament de la recollida selectiva de matèria orgànica. Però proposem modificar o ampliar la penalització a tots els ens locals que no l’hagin desplegat completament a la seva població.
Mentre hi hagi diferències abismals entre uns i altres (municipis que implanten el porta a porta de FORM encara que no hi estan obligats amb una inversió econòmica, de responsabilitat i de solidaritat important en front de municipis que tot i estar obligats per llei des del 1993 encara no han començat, recullen només a grans generadors (% mínim) o es troben en percentatges minsos (per sota del 50% de població)) cal que es penalitzi aquells que comencen a recollir la orgànica però no demostren cap intenció d’estendre-la a tot el municipi.
CÀNON SOBRE LA DISPOSICIÓ CONTROLADA DELS RESIDUS DE LA CONSTRUCCIÓ
És necessari mantenir el cànon per als residus amb destinació finalista, encara que procedeixin d’obres que compleixen l’article 7.2 del Decret 21/2006 de 14 de febrer pel qual es regula el fet de disposar d’un Pla de Residus que en fomenti la separació i valorització. Per començar entenem que el decret és d’obligat compliment, i en segon lloc no creiem just que els residus, encara que procedeixin d’obres que compleixen el disposat en aquest Decret quedin exclosos quan entrin en un abocador.
Això implicaria que la pràctica totalitat d’aquests residus –dels que actualment es generen uns 6 milions de tones l’any, un 30% més que el total de residus municipals– en quedin exempts. Cal, per tant, suprimir aquesta exempció ambientalment injustificable.
Potser un municipi queda exclòs del cànon de residus quan té un Pla de Residus? No. Doncs el mateix criteri s’hauria d’aplicar als residus procedents de la construcció: és positiu que se’ls obligui a tenir un Pla de Residus, però encara més positiu és que aquells residus dels que no s’aprofiten els materials paguin un cànon disuasori.
Igualment, creiem que el tipus de gravamen hauria de situar-se en 5 euros la tona.
