La visió tradicional de la problemàtica dels residus que encara arrosseguem parteix de dues premisses. Una, que a més riquesa, més residus generem (riquesa = residus): l’increment d’activitat econòmica i de nivell de consum només s’entén si genera una creixent producció de residus, més plàstics, més embalatges, més papers, etc... L’altra, el que anomenem la gestió “higienista” dels residus: els residus un cop surten del domicili (o empresa, botiga, etc...) i passen a la fase de gestió/tractament són un problema que bàsicament cal resoldre de manera ràpida i neta: recollida en massa (contenidors indiferenciats), anònima (responsabilitat zero) i abocament o incineració... igual a problema resolt.
Naturalment aquesta visió a molts ens sembla obsoleta i optem pels principis sostenibilistes. Per començar, els residus gestionats d’aquesta manera generen impactes (emissions, contaminació de sòls, ocupació i degradació d’espais...) que la societat assumeix sense valorar-ne el cost. I per acabar, els residus contenen materials (metalls, paper, vidre, matèria orgànica) molt valuosos i capaços de crear riquesa (i llocs de treball; residus = recursos) si es gestionen correctament. Sembla evident que tothom hauria d’acceptar aquest model, que idealment es complementa amb un sistema de recollida que sumi facilitat i assumpció de responsabilitat per als ciutadans.
Però realment són supòsits tan obsolets? O aquests principis encara marquen les tendències dels productors i gestors de residus? Quan el sector del plàstic i el comerç s’oposa de manera consistent a la reducció de les bosses de plàstic és per que entenen que prevenir residus va en contra de la seva activitat econòmica. Quan el sistema de recollida de residus a les nostres ciutats (amb la lloable excepció de la recollida porta a porta) es basa en molts contenidors “de boca grossa” i uns quants contenidors de colors per a una tria de residus totalment voluntària (tant per particulars com comerços i empreses), continuem transmetent al ciutadà el missatge que la recollida selectiva és opcional; sempre podem comptar amb el contenidor gris (Resta) que desapareixerà cada nit i serà gestionat... És hora que ens preguntem quins principis han de marcar la gestió d’aquesta part (65%) dels nostres residus i mirar d’orientar-ho cap als principis més sostenibilistes possibles.
Aquí entra en qüestió el nostre model de gestió dels residus. Definitivament se’ns presenta la Resta com una fracció més de la recollida selectiva per a la que cal destinar plantes i línies senceres de tractament. La Resta no és una fracció composada per “allò que no es pot reciclar” (restes de ceràmica, pols d’escombrar, puntes de cigarreta i un llarg etcètera que teòricament suposaria un 20% dels residus: aleshores sí que seria una fracció selectiva igual a no [paper + envasos + vidre + FORM + especials amb tractament específic...]). La nova definició de Resta que ens trobem es correspon a resignar-se amb “allò que el ciutadà no ha pogut/volgut/sabut separar”. Un bon exemple és la recollida comercial a Barcelona, que no inclou rebuig indiferenciat, però sí contempla RFORM (Resta) a més de les fraccions típiques (FORM, paper, vidre, envasos). Així, la porta queda oberta a que la Resta sigui un 50, 60 o 70% dels nostres residus, com succeeix actualment.
Amb aquest primer raonament ja s’abandona un dels principis que defensem de la nova cultura dels residus: el ciutadà ja no pot fer-hi més i la recollida selectiva s’acosta al seu nivell d’asímptota funcional.
La composició d’aquesta nova fracció Resta és ben curiosa: és semblant a la composició general de la brossa, encara que més rica en FORM i ERE (ja que aquestes són les fraccions menys separades pel ciutadà). Les poques caracteritzacions fetes donen un 35% de FORM, 20 – 25% de paper i cartró, un 5 – 15% d’ERE i altres fraccions.
Cal tenir en compte les directives europees, que indiquen que cal reduir els impactes dels materials biodegradables abocats (Directiva 1999/31/CE). Cal per tant que aquesta MOR sigui tractada abans de ser abocada i si en podem extreure primer el màxim de materials recuperables i després amb la MO obtenir biogàs via digestió, perfecte. És a dir, tractament mecànic biològic (TMB) per acabar obtenint un bioestabilitzat.
Es preveia que les plantes tipus Ecoparc podrien absorbir perfectament aquesta Resta (més els residus en massa procedents de barris sense implantació de FORM). I naturalment, poc a poc, amb la millora de la recollida de FORM en quantitat, extensió i qualitat, es reduiria la quantitat de Resta i la quantitat de MO a aquesta Resta. Per tant, els Ecoparcs algun dia haurien d’haver migrat del tractament preferent de la Resta al tractament de la FORM. Actualment, ja hauríem de trobar-nos en aquesta situació. La realitat, però, és bastant diferent.
L’experiència ens ha demostrat que a les plantes de tractament de Resta, tot i l’ús de modernes i sofisticades tecnologies (balística, tròmels, òptica...) la separació de materials reciclables és pobra. I tot i la riquesa, encara, en MO d’aquesta fracció (Matèria Orgànica Residual, MOR) el seu tractament és complex i poc encoratjador: el compostatge de qualitat no és possible i la biometanització ocasiona molts problemes hidràulics a les plantes (la gran quantitat d’impropis embussa els digestors).
Per tant, la migració de tractament en digestors de MOR a FORM es planteja com un pas necessari i ja en marxa en algunes plantes metropolitanes, sense haver arribat a la situació descrita més amunt. Segon error: el pretractament i tractament de la Resta per digestió se’ns presenta molt més complex del que ens pensàvem, la confiança en poder aprofitar en profunditat aquesta fracció cau i ens veiem abocats a renunciar-hi.
La solució que se’ns proposa és com a poc divergent. Per una banda optimitzem l’aprofitament de la MO ben triada amb biodigestió i/o compostatge per tal d’obtenir un compost de qualitat. Però per l’altra condemnem la fracció resta al mínim aprofitament: selecció de materials i bioestabilització o vice versa.
La història recent metropolitana és molt il·lustrativa en aquest aspecte. A l’Eco1 s’ha canviat radicalment la filosofia: el plantejament inicial era de tractament de FORM per compostatge i de MOR per biodigestió. L’acumulació d’impropis al digestor (lleugers o pesants) impedeix la correcta agitació i porta el sistema al col·lapse. S’abandona per tant la biometanització per al tractament de la fracció Resta. Actualment, el residu sense més separació que el voluminosos passa a una prefermentació en reactors rotatius. En aquest procés la MOR es disgrega (fins i tot el paper) facilitant una selecció posterior de materials no orgànics, materials recuperables i un compost estabilitzat. En principi sembla que no es descarta l’aptitud d’aquest estabilitzat per a biometanització, però no seria l’objectiu fonamental. Per la seva banda, la FORM es tractarà als digestors de la planta.
[En una recent visita a Itàlia vam poder visitar plantes on aquest material s’acumula en abocadors impermeabilitzats i s’humidifica per tal d’activar els processos de producció de biogàs en un procés d’eficiència dubtosa].
L’Eco2 també ha tendit poc a poc a tractar la MOR per compostatge (estabilització) i la FORM per biomatenització després de veure que els digestors es feien malbé amb més d’un 10% d’impropis i no aconseguir baixar del 30%.
[Algunes experiències aconsegueixen eliminar bona part dels materials no fermentables i conservar al màxim la matèria orgànica fermentable. Consisteixen en fases de preparació en sec i en humit que aconseguirien separar metalls, grava i sorra, etc... Com a contrapartida, el rebuig de planta és elevat i bastant ric en MO, que es perd].
Per la seva part, l’Eco4 es construeix pensant en tractar la resta amb una primera separació d’impropis (materials recuperables) i després amb un compostatge aerobi com a tractament únic.
Actualment, per tant, s’ha vist que el mateix problema afecta tant als tractaments secs com als humits. Per part de l’administració s’ha assumit aquest problema com a ineludible (i entenc que independent de la situació de la recollida selectiva) i com a premissa per al disseny de l’Eco4, el redisseny de l’Eco1 i el canvi de funcionament de l’Eco2. Un cop en aquest punt, les sortides que queden són poques: empaquetament del rebuig de plantes per a ser abocades o utilitzades com a rebliment de pedreres o aprofitament d’aquesta fracció com a combustible alternatiu.
L’objectiu d’aquests processos naturalment és molt més modest: estabilitzar la fracció Resta per a un abocament posterior conforme a les directives europees, encara que cal dir com aspecte positiu que aquest objectiu s’assoleix amb escreix (el contingut en orgànics al rebuig és menor que al rebuig de les línies de FORM).
En resum, el procés patit per les plantes ens ha portat a invertir la situació inicial prevista al PMGRM per motius no previstos i sense haver arribat a “matar” la fracció resta: tractament anaeròbic de la FORM i tractament aeròbic de la MOR. Ens trobem així abocats a un esquema de poca recuperació efectiva de la brossa?
I és que amb l’esquema actual la situació passa per 3 o 4 línies de treball o potser combinació de vàries d’elles.
- Fem una primera fermentació, eliminem impropis i a continuació una segona fermentació. Aquesta semblaria l’opció amb més vies de recuperació.
- Fem una tria molt severa dels materials destinats a metanització (necessari fins i tot en cas de tractar FORM, sembla que de moment impensable per la MOR). Permet una bona recuperació però de moment només seria aplicable a la FORM.
- Renunciem a la recuperació amb l’únic objectiu d’obtenir un residu estabilitzat. Acomplim objectius de qualitat del residu abocat, però no de quantitat de residus abocats ni de % de recuperació.
- Orientem les plantes a obtenir un rebuig (que ara seria un producte) apte com a combustible [hipòtesi].
Sense dubte la resposta cal buscar-la recuperant els principis sostenibilistes: màxima separació en origen, màxima recuperació material (sense marcar absurds límits teòrics a l’eficiència de la recollida selectiva) i tractaments en plantes que serveixin com a estímul als municipis per fer millors recollides (i no a l’inrevés). Mancaria una reflexió en aquests termes...
Naturalment aquesta visió a molts ens sembla obsoleta i optem pels principis sostenibilistes. Per començar, els residus gestionats d’aquesta manera generen impactes (emissions, contaminació de sòls, ocupació i degradació d’espais...) que la societat assumeix sense valorar-ne el cost. I per acabar, els residus contenen materials (metalls, paper, vidre, matèria orgànica) molt valuosos i capaços de crear riquesa (i llocs de treball; residus = recursos) si es gestionen correctament. Sembla evident que tothom hauria d’acceptar aquest model, que idealment es complementa amb un sistema de recollida que sumi facilitat i assumpció de responsabilitat per als ciutadans.
Però realment són supòsits tan obsolets? O aquests principis encara marquen les tendències dels productors i gestors de residus? Quan el sector del plàstic i el comerç s’oposa de manera consistent a la reducció de les bosses de plàstic és per que entenen que prevenir residus va en contra de la seva activitat econòmica. Quan el sistema de recollida de residus a les nostres ciutats (amb la lloable excepció de la recollida porta a porta) es basa en molts contenidors “de boca grossa” i uns quants contenidors de colors per a una tria de residus totalment voluntària (tant per particulars com comerços i empreses), continuem transmetent al ciutadà el missatge que la recollida selectiva és opcional; sempre podem comptar amb el contenidor gris (Resta) que desapareixerà cada nit i serà gestionat... És hora que ens preguntem quins principis han de marcar la gestió d’aquesta part (65%) dels nostres residus i mirar d’orientar-ho cap als principis més sostenibilistes possibles.
Aquí entra en qüestió el nostre model de gestió dels residus. Definitivament se’ns presenta la Resta com una fracció més de la recollida selectiva per a la que cal destinar plantes i línies senceres de tractament. La Resta no és una fracció composada per “allò que no es pot reciclar” (restes de ceràmica, pols d’escombrar, puntes de cigarreta i un llarg etcètera que teòricament suposaria un 20% dels residus: aleshores sí que seria una fracció selectiva igual a no [paper + envasos + vidre + FORM + especials amb tractament específic...]). La nova definició de Resta que ens trobem es correspon a resignar-se amb “allò que el ciutadà no ha pogut/volgut/sabut separar”. Un bon exemple és la recollida comercial a Barcelona, que no inclou rebuig indiferenciat, però sí contempla RFORM (Resta) a més de les fraccions típiques (FORM, paper, vidre, envasos). Així, la porta queda oberta a que la Resta sigui un 50, 60 o 70% dels nostres residus, com succeeix actualment.
Amb aquest primer raonament ja s’abandona un dels principis que defensem de la nova cultura dels residus: el ciutadà ja no pot fer-hi més i la recollida selectiva s’acosta al seu nivell d’asímptota funcional.
La composició d’aquesta nova fracció Resta és ben curiosa: és semblant a la composició general de la brossa, encara que més rica en FORM i ERE (ja que aquestes són les fraccions menys separades pel ciutadà). Les poques caracteritzacions fetes donen un 35% de FORM, 20 – 25% de paper i cartró, un 5 – 15% d’ERE i altres fraccions.
Cal tenir en compte les directives europees, que indiquen que cal reduir els impactes dels materials biodegradables abocats (Directiva 1999/31/CE). Cal per tant que aquesta MOR sigui tractada abans de ser abocada i si en podem extreure primer el màxim de materials recuperables i després amb la MO obtenir biogàs via digestió, perfecte. És a dir, tractament mecànic biològic (TMB) per acabar obtenint un bioestabilitzat.
Es preveia que les plantes tipus Ecoparc podrien absorbir perfectament aquesta Resta (més els residus en massa procedents de barris sense implantació de FORM). I naturalment, poc a poc, amb la millora de la recollida de FORM en quantitat, extensió i qualitat, es reduiria la quantitat de Resta i la quantitat de MO a aquesta Resta. Per tant, els Ecoparcs algun dia haurien d’haver migrat del tractament preferent de la Resta al tractament de la FORM. Actualment, ja hauríem de trobar-nos en aquesta situació. La realitat, però, és bastant diferent.
L’experiència ens ha demostrat que a les plantes de tractament de Resta, tot i l’ús de modernes i sofisticades tecnologies (balística, tròmels, òptica...) la separació de materials reciclables és pobra. I tot i la riquesa, encara, en MO d’aquesta fracció (Matèria Orgànica Residual, MOR) el seu tractament és complex i poc encoratjador: el compostatge de qualitat no és possible i la biometanització ocasiona molts problemes hidràulics a les plantes (la gran quantitat d’impropis embussa els digestors).
Per tant, la migració de tractament en digestors de MOR a FORM es planteja com un pas necessari i ja en marxa en algunes plantes metropolitanes, sense haver arribat a la situació descrita més amunt. Segon error: el pretractament i tractament de la Resta per digestió se’ns presenta molt més complex del que ens pensàvem, la confiança en poder aprofitar en profunditat aquesta fracció cau i ens veiem abocats a renunciar-hi.
La solució que se’ns proposa és com a poc divergent. Per una banda optimitzem l’aprofitament de la MO ben triada amb biodigestió i/o compostatge per tal d’obtenir un compost de qualitat. Però per l’altra condemnem la fracció resta al mínim aprofitament: selecció de materials i bioestabilització o vice versa.
La història recent metropolitana és molt il·lustrativa en aquest aspecte. A l’Eco1 s’ha canviat radicalment la filosofia: el plantejament inicial era de tractament de FORM per compostatge i de MOR per biodigestió. L’acumulació d’impropis al digestor (lleugers o pesants) impedeix la correcta agitació i porta el sistema al col·lapse. S’abandona per tant la biometanització per al tractament de la fracció Resta. Actualment, el residu sense més separació que el voluminosos passa a una prefermentació en reactors rotatius. En aquest procés la MOR es disgrega (fins i tot el paper) facilitant una selecció posterior de materials no orgànics, materials recuperables i un compost estabilitzat. En principi sembla que no es descarta l’aptitud d’aquest estabilitzat per a biometanització, però no seria l’objectiu fonamental. Per la seva banda, la FORM es tractarà als digestors de la planta.
[En una recent visita a Itàlia vam poder visitar plantes on aquest material s’acumula en abocadors impermeabilitzats i s’humidifica per tal d’activar els processos de producció de biogàs en un procés d’eficiència dubtosa].
L’Eco2 també ha tendit poc a poc a tractar la MOR per compostatge (estabilització) i la FORM per biomatenització després de veure que els digestors es feien malbé amb més d’un 10% d’impropis i no aconseguir baixar del 30%.
[Algunes experiències aconsegueixen eliminar bona part dels materials no fermentables i conservar al màxim la matèria orgànica fermentable. Consisteixen en fases de preparació en sec i en humit que aconseguirien separar metalls, grava i sorra, etc... Com a contrapartida, el rebuig de planta és elevat i bastant ric en MO, que es perd].
Per la seva part, l’Eco4 es construeix pensant en tractar la resta amb una primera separació d’impropis (materials recuperables) i després amb un compostatge aerobi com a tractament únic.
Actualment, per tant, s’ha vist que el mateix problema afecta tant als tractaments secs com als humits. Per part de l’administració s’ha assumit aquest problema com a ineludible (i entenc que independent de la situació de la recollida selectiva) i com a premissa per al disseny de l’Eco4, el redisseny de l’Eco1 i el canvi de funcionament de l’Eco2. Un cop en aquest punt, les sortides que queden són poques: empaquetament del rebuig de plantes per a ser abocades o utilitzades com a rebliment de pedreres o aprofitament d’aquesta fracció com a combustible alternatiu.
L’objectiu d’aquests processos naturalment és molt més modest: estabilitzar la fracció Resta per a un abocament posterior conforme a les directives europees, encara que cal dir com aspecte positiu que aquest objectiu s’assoleix amb escreix (el contingut en orgànics al rebuig és menor que al rebuig de les línies de FORM).
En resum, el procés patit per les plantes ens ha portat a invertir la situació inicial prevista al PMGRM per motius no previstos i sense haver arribat a “matar” la fracció resta: tractament anaeròbic de la FORM i tractament aeròbic de la MOR. Ens trobem així abocats a un esquema de poca recuperació efectiva de la brossa?
I és que amb l’esquema actual la situació passa per 3 o 4 línies de treball o potser combinació de vàries d’elles.
- Fem una primera fermentació, eliminem impropis i a continuació una segona fermentació. Aquesta semblaria l’opció amb més vies de recuperació.
- Fem una tria molt severa dels materials destinats a metanització (necessari fins i tot en cas de tractar FORM, sembla que de moment impensable per la MOR). Permet una bona recuperació però de moment només seria aplicable a la FORM.
- Renunciem a la recuperació amb l’únic objectiu d’obtenir un residu estabilitzat. Acomplim objectius de qualitat del residu abocat, però no de quantitat de residus abocats ni de % de recuperació.
- Orientem les plantes a obtenir un rebuig (que ara seria un producte) apte com a combustible [hipòtesi].
Sense dubte la resposta cal buscar-la recuperant els principis sostenibilistes: màxima separació en origen, màxima recuperació material (sense marcar absurds límits teòrics a l’eficiència de la recollida selectiva) i tractaments en plantes que serveixin com a estímul als municipis per fer millors recollides (i no a l’inrevés). Mancaria una reflexió en aquests termes...