En Diagonal

Vaig votar ahir, sobre la reforma de la Diagonal. I és igual el que votés, rambla o bulevard... la qüestió és que després de sentir i llegir les opinions a mitjans de premsa i televisió, he arribat a la conclusió que l'opció C és la d'aquells que no veuen bé la reducció del trànsit de cotxes a la ciutat.

Tot i que es pot criticar molt com s'ha portat a terme la participació prèvia, la consulta i la poca concreció de les propostes (avui llegeixo que tot i que guanyés una de les dues opcions no es garanteix el pas del tramvia ¿¡!?) considero que cal rebatre els arguments que s'ha fet servir per menysprear la consulta:

"El principal interessat en el pas del tramvia és l'empresa concessionària pel negoci que faran". Sense comentaris. Apliquem aquest criteri a qualsevol mitjà de transport públic i tanquem la paradeta? I qui es mostra en contra, com el RACC, que no té interessos econòmics molt més importants?

"La població no és madura per participar en aquest tipus de decisions urbanístiques" . I on posem el límit a la participació ciutadana? Descartem per tant els pressupostos participatius, ja que per votar si és prioritari posar un hospital caldria que la població fos experta en recursos sanitaris? Per cert que altres veus demanen per que no es va consultar el pas de l'AVE per l'Eixample, qüestió bastant tècnica, no? En què quedem?

"La participació és cara". Home sí, tanta banderola, ordinadors, exposició als jardinets de Gràcia... segur que es podia haver fet més barat. Però la participació ciutadana, sí senyors, és cara.

"Primer que fomentin més el transport públic". Apart que aquest argument és vàlid ad eternum crec que creuar Barcelona amb tramvia i millorar el carril bus més lent de Barcelona és una bona aposta.

"Ara no toca, temps de crisi, és com reformar el pis quan ens hem quedat a l'atur". Ja m'agradaria haver sentit aquest criteri per part dels polítics quan es parlava de la innecessària nova terminal del Prat, o de foradar Collserola, o del Pla d'Infrastructures... o és que només es fa servir aquest argument quan s'ha d'invertir en millorar la qualitat de vida dels ciutadans?

En fi, que no sé si m'agrada més la Rambla o el Bulevard. El que si que veig és que els lobbies pro-cotxe s'ha posat ben d'acord per fer-nos creure que és impossible treure el cotxe de la ciutat. I per això he votat.

La ciutat també és un ecosistema

Existeixen tres tipus de biodiversitat: la diversitat d’ecosistemes del planeta, la diversitat d’espècies (quantitat d’espècies que viuen en un ecosistema) i la biodiversitat genètica, que garantitza la supervivència i adaptació de les espècies.

Avui la biodiversitat del nostre planeta és un factor amenaçat com mai abans per múltiples factors humans i que demana mesures urgents de protecció i conservació: la desforestació, el canvi climàtic, la fragmentació d’espais naturals... fan desaparèixer centenars d’espècies desconegudes cada any arreu del planeta.

Oblidem sovint, però, que no només s’ha de valorar i protegir la biodiversitat en els àmbits verd (els boscos) o blau (el mar i oceans) sinó també en el nostre entorn gris: la ciutat. Fa ben poc que alguns ecòlegs han començat a mirar-se les ciutats com a veritables ecosistemes i com a ciutadans de la gran urb, ens hauríem d’aturar més sovint a fer un cop d’ull al nostre voltant.

Una gran quantitat d’éssers vius comparteixen l’espai urbà amb nosaltres les persones. Molts d’ells hi tenien el seu espai abans que hi fóssim nosaltres i han sabut adaptar-se a les peculiaritats de l’entorn urbà fins a establir-s’hi definitivament. D’altres han anat conquerint espai poc a poc a mesura que la ciutat creixia i s’hi adaptaven. O han arribat de mà dels humans, de manera voluntària o involuntària. I d’altres són nouvinguts, i encara està per veure quin espai agafaran i de quina manera hi conviuran amb la resta.

Sobre tots aquests animals i la seva relació amb el nostre entorn, cal analitzar amb cura cada cas per mirar de fomentar una ciutat rica en biodiversitat. La biodiversitat es basa en un fràgil equilibri i com ja hem dit, també a les ciutats té un important però sovint poc apreciat valor ecològic.

Hi ha alguns casos que ens serveixen d’exemples de com és de difícil valorar i comprendre per part de les persones la biodiversitat urbana. Els coloms habiten les ciutats des de fa molt temps: els hem de considerar una plaga a la ciutat? Com valorarem i trobarem els espais necessaris per a la reintroducció d’espècies depredadores, com el falcó, necessàries per controlar-ne la població? I els porcs senglars que s’han multiplicat els darrers anys i cada cop més descendeixen de Collserola fins a les fronteres de la ciutat? Quins mètodes podem fer servir per controlar la seva població si es que s’ha de controlar?

Un altre cas difícil és la presència de les cotorretes de pit gris (conegudes com cotorres argentines). De fa alguns anys és cada cop més freqüent veure a les palmeres de parcs i carrers de Barcelona les sorolloses cotorres de color verd brillant. La seva població ha patit un creixement explosiu els darrers anys per la manca de depredadors i capacitat per adaptar-se al nostre clima. Bona part dels ciutadans entenen que la seva presència és positiva i enriqueix la biodiversitat d’ocells a la ciutat però el cert és que suposen una amenaça per altres espècies.

I un quart exemple: no som conscients de la nostra responsabilitat en la progressiva desaparició de les colònies de rat-penats a la ciutat. Sovint vist com a animals indesitjables, els seus nius moltes vegades s’han eliminat i cada cop els costa més trobar llocs on reproduir-se. Encara és hora que comprenguem el terrible problema que suposaria per a la ciutat la seva desaparició, en quant a la xifra de mosquits que un rat-penat menja al llarg de la seva vida.

En quant als animals de companyia, tothom els valora, en quant ens aporten indubtables beneficis personals, afectius i socials. Però malauradament encara hi ha mancances evidents en la comprensió dels principis de responsabilitat, convivència i civisme que comporta tenir un animal a casa. De sobres és conegut el problema causat per l’abandonament d’animals: patiment, salut pública, necessitat d’equipaments, sacrificis… a causa de la irresponsabilitat d’adquirir un animal sense ser conscient de les obligacions que això implica.

Com animals de companyia normalment es consideren gats i gossos. Però també hauríem de comptar-hi els hàmsters, conills, canaris… i altres cada cop més habituals a les llars. D’aquesta definició hauríem d’excloure els animals exòtics (rèptils, aranyes, tortugues…) especialment quan són espècies de fora de la península i procedents d’ambients salvatges. Sovint es tenen més en resposta a una moda que a una necessitat de relació afectiva amb un ésser viu.

Especialment problemàtics resulten els problemes causats per la irresponsabilitat en la tinença d’aquest tipus d’animals. En aquest cas, el seu abandonament o alliberament indiscriminat en el medi natural (parcs, estanys, rieres…) acostuma a acabar amb la mort de l’animal, però de vegades s’hi afegeix el problema de que algunes d’aquestes espècies s’adapten al nostre medi natural.

I s’hi adapten tan bé que acaben per ser una greu amenaça per les espècies autòctones que es veuen desplaçades en perdre el seu hàbitat o haver de competir per l’aliment. És el cas de la tortuga de florida o el cranc americà. Cal recordar que les dues principals causes d’extinció d’espècies al món són en primer lloc la desaparició d’hàbitats (la desforestació, per exemple) i en segon lloc les espècies introduïdes pels humans.

En quant a aquests animals, un altre aspecte és la seva condició legal. Moltes espècies exòtiques són espècies en perill d’extinció i objecte del tràfic il·legal. Convenis internacionals regulen el tràfic d’aquestes espècies i cal assegurar-se de no adquirir animals en perill o amenaçades d’extinció.

És complicat, com en qualsevol altre ecosistema, concebre la complexitat de relacions que existeix en la biodiversitat urbana. Però en aquest cas potser ho empitjora la miopia que patim els ésser urbans, que ens dificulta valorar correctament les relacions mútues que ens uneixen amb els animals que ens envolten.

Alfons López Carrete

Publicat a La Veu de Carrer nº 115 (http://www.favb.cat/pdfs/carrer_115/carrer115.pdf)