Fins a on amb els 80 km/h?

La polèmica mesura dels 80 km/h ha aixecat una veritables polvareda visceral, no tant entre entre els conductors -que cada dia pateixen les retencions- com entre els lobbies agitadors que s'amaguen darrere associacions o companyies d'assegurances (RACC, Federació Europea d'Automobilistes, etc...).

Vull recordar que al llarg del debat poc s'ha parlat de l'origen veritable de la mesura:

- Els nivells d'immissions de NOx (òxids de nitrogen) i PM10 (partícules menors de 10 micres) són molt per sobre dels nivells recomanats per l'UE (que són bastant més permissius que les recomanacions de l'OMS). Dades de la XVPCA.

- El responsable d'entre el 40 i el 50% de les emissions de NOx i PM10 és directament el transport terrestre.

- Les conseqüències van més enllà del que molta gent sap. Parlem de milers de casos anuals d'enfermetats respiratòries, hospitalitzacions i morts que es podrien evitar. Informe del CREAL.

Esperem que poc a poc vagin sortint a la llum els avantatges de la mesura: a curt termini reducció de les retencions i la sinistralitat; a llarg termini moderació dels episodis de contaminació atmosfèrica.

En l'àmbit europeu (i poques ciutats europees tenen els nostres nivells de contaminació), de fet, aquesta mesura és bastant tímida. Només mirem cap a fora per demanar eliminar els límits de velocitat a les autopistes, però mai per aprendre de mesures valentes. Algun dia podrem parlar de veritables mesures de reducció de la contaminació? La prohibició a la circulació de vehicles 4x4 dins de les ciutats? Potser peatges d'entrada als cascs antics?

Resum del programa de TV3 "Els matins" on participo en un debat sobre la mesura dels 80 km/h: http://www.tv3.cat/videos/282009

Entitats ecologistes i de consumidors denuncien falta d'ambició política per desenvolupar una gestió sostenible dels recursos

Notícia al diari Avui; Europa Press; El Punt

Informe (web de Depana): "Catalunya i els residus municipals: conformisme o ambició?"

Els avenços en la gestió dels residus a Catalunya són totalment insuficients: el 2006 només es reciclaren un 24% dels residus, un 16% en cas dels residus orgànics.

Les modificacions de les Lleis reguladores dels residus no afronten els veritables problemes de la gestió dels residus.

El Parlament perd l’oportunitat d’acabar amb la impunitat dels municipis que incompleixen l’obligació d’implantar la recollida selectiva.

Ecologistes en Acció de Catalunya, Greenpeace, DEPANA i l’OCUC han presentat avui l’informe “Catalunya i els residus municipals: Conformisme o ambició?”, en el que denuncien l’estat actual de la problemàtica dels residus a Catalunya. L’informe es presenta en motiu de la tramitació al Parlament de Catalunya de dues lleis fonamentals per a la gestió dels residus: la modificació de la Llei 6/93 i la nova llei de Finançament de les Infraestructures de Residus i dels Cànons sobre els residus.

Les entitats consideren que desaprofitar l’oportunitat històrica de modificar les lleis sense establir mesures realment efectives és una irresponsabilitat. Per això han descrit la situació actual com “falta d’ambició política per fer un veritable gir cap a una gestió sostenible dels residus”.

Les entitats signants han denunciat també que les dues propostes de lleis han perdut bona part del seu pes en els tràmits previs a l’entrada al Parlament per influència dels grups de pressió interessats en que no es penalitzi directament els municipis i que es fomenti la incineració de residus.

Els punts en els quals les entitats mostren el seu desacord són:

La Llei no tipifica els incompliments ni les corresponents sancions. Les entitats autores de l’informe defensen que la Llei de Residus contempli sancions per a aquells municipis que incompleixin el desplegament a tota la població la recollida selectiva de matèria orgànica.

Cal incrementar els imports dels cànons que els ens locals hauran de pagar per abocar residus o incinerar-los. Actualment els ajuntaments paguen 10 euros per tona cada abocada, i la nova llei preveu fer-ne pagar 5 més per cada tona incinerada. Les quatre entitats defensen un import unitari de 25 euros per tona. L’objectiu seria incentivar la prevenció de residus i la recollida selectiva. A més, els fons recollits permetrien destinar més recursos al finançament de la recollida i tractament de la matèria orgànica o a campanyes de prevenció.

Mantenir un cànon sobre els residus de la construcció: Catalunya genera 6 milions de tones de residus procedents d’obres i construccions a l’any, un 30% més que residus municipals. Les entitats defensen que cada tona d’aquests residus pagui uns 5 euros quan va a un abocador, sense exempcions. Els fons recollits haurien de destinar-se a fomentar el reciclatge i la separació en el propi sector.

Compareixença al Parlament de Catalunya

Guió de la meva Compareixença al Parlament de Catalunya en motiu de la presentació del Projecte de llei de finançament de les infrastructures de gestió dels residus i dels cànons sobre la disposició del rebuig dels residus i el Projecte de llei de modificació de la Llei 6/93 de 15 de juliol, reguladora dels residus.

PRESENTACIÓ

Nosaltres, Ecologistes en Acció, DEPANA i Greenpeace, acompanyats per l’OCUC vàrem demanar compareixença per que considerem que aquest conjunt de propostes de Llei tenen aspectes positius però també mancances importants.

Ens dirigim al Parlament de Catalunya per exigir que les noves lleis afrontin de manera decidida els greus problemes que actualment suposa la gestió dels residus, i que estableixin els mecanismes necessaris per a complir els objectius establerts, garantir la màxima protecció del medi ambient i aturar el malbaratament de recursos.

Trobem positiva l’ampliació de la obligatorietat de la recollida selectiva a tots els municipis independentment de la seva població, o que finalment les instal·lacions de gestió de residus es regulin mitjançant un Pla Territorial Sectorial, que haurem d’analitzar i anar detallant les nostres propostes.

Però en altres aspectes creiem que perdem el tren, perdem una bona ocasió de avançar considerablement en la gestió dels residus. Modifiquem dues lleis importants, però trobem que uns resultats tan minsos de recuperació dels residus, després d’anys d’aplicació... No mereix una aposta ferma per enfortir aquells mecanismes que s’han mostrar més positius i corregir les mancances?

Generem una quantitat excessiva de residus. Ens trobem amb una generació per càpita (1,64 kg/hab dia) que ha augmentat un 20% en només 8 anys. La producció anual de residus municipals es troba desbordada: un 20% superior a les previsions del PROGREMIC 2001-2006 i tenim la sensació que ens limitem a observar despreocupadament l’increment dels residus, els baixos resultats de la recollida selectiva (2006: 34% de recollida selectiva només un 24% de recuperació) molt per sota dels plans i programes, i especialment greu en quant a la fracció orgànica (FORM 2006: recollida del 16% de la MO generada, mitjana d’impropis per sobre del 20%).


PROPOSTES AL PROJECTE DE LLEI DE MODIFICACIÓ DE LA LLEI 6/93 DE 15 DE JULIOL, REGULADORA DELS RESIDUS

L’aspecte més important que trobàvem a faltar a la Llei 6/93 i continuem sense veure satisfet és tipificar, dintre del títol destinat a infraccions i sancions, els incompliments de la llei en què poden incórrer les administracions públiques, com ara no desplegar completament la recollida selectiva de matèria orgànica per part dels ens locals corresponents. La mateixa modificació proposada de l’article 2 de la Llei 6/93 diu que l’objectiu general d’aquesta és:

“dotar els ens públics competents per raó de la matèria dels mecanismes d’intervenció i control necessaris per a garantir que la gestió dels residus es duu a terme sense posar en perill la salut de les persones i sense perjudicar el medi i, en particular:
(...)
e) Fomentar per aquest ordre, la reducció de la producció de residus i llur perillositat, la seva reutilització, el reciclatge i altres formes de valorització material.”

Per nosaltres és evident que la inexistència de sancions ha posat i, si no es modifica, continuarà posant en dubte la capacitat de la Llei per fer complir aquest objectiu. La inexistència del règim sancionador per a les administracions públiques que han de gestionar els residus. Com s’explica si no que encara molts i molt importants municipis de Catalunya, de més de 5000 habitants, han incomplert i continuen incomplint la obligatorietat de recollir selectivament la matèria orgànica, bé per que han fet un desplegament parcial, bé per que encara no han començat? Com s’explica que no compleixin una llei que els obliga des del 1999? És que potser l’administració pública no ha d’actuar amb submissió plena a la Llei?

Per això considerem necessari que dintre del Títol III (articles 66 a 120) de la Llei 6/93 es tipifiquin sancions per a aquells ens que no compleixin el recollit en la llei i s’estableixi el règim sancionador corresponent.

Tot i que ja es preveuen altres mesures de pressió en cas que s’incompleixin les previsions de desplegament, com ara la denegació d’accés a ajuts procedents del Fons Econòmic regulat per la llei, o l’increment del cànon previst en la llei de finançament -del qual en parlarem a continuació-, creiem necessari, també per donar exemple, recollir aquestes sancions.

Sobre la recollida selectiva:

Veiem molt positiva la modificació de l’article 47.1 per ampliar l’obligatorietat de la recollida selectiva a tots els municipis, independentment de la seva població. A més, s’adapta a una situació ben curiosa del nostre país: els municipis petits (fins ara no obligats) són els que han fet millor la feina.

Naturalment, com hem dit abans, es necessitarà un marc d’actuació per poder fer efectiva aquesta actuació.

De tota manera, creiem que s’haurien de contemplar un parell d’aspectes addicionals:

• Aquest article hauria de fer menció a que la recollida selectiva s’ha de prestar a la totalitat de la població amb un o altre sistema, però sempre a la totalitat de la població, encara que tenint en compte el temps necessari per a un desplegament adequat.


• Fer menció als sistemes de separació. Creiem que la recollida selectiva s’ha de fer, però s’ha de fer bé i la qualitat de la recollida selectiva en origen és fonamental per a afrontar els posteriors tractaments i permetre una màxima recuperació. Per això creiem que la Llei ha de recollir que els municipis estendran la RS fent servir els sistemes de separació i recollida que s’hagin mostrar més eficients i que siguin més adequats a les característiques del seu àmbit territorial i teixit urbà.

Seria necessari, fent una comparació agosarada, comptar amb un registre de les “Millors Tècniques Disponibles” en quant a recollida selectiva. No diem que el PaP sigui el millor sistema a tot arreu, però sí que s’ha de posar fre sobretot a sistemes que s’han mostrat totalment ineficients. No podem obviar que mentre els sistemes PaP han assolit nivells del 70% de RS, els sistemes de vorera assoleixen un 35%, sistemes de recollida soterrada o pneumàtica suposen elevades inversions sense millores significatives, o que el sistema bicompartimentat s’ha demostrat totalment ineficient.

Anotar també que preferim que en el redactat de la llei, la definició de valorització material (modificació article 3 apartat j) exclogui, la utilització dels residus com a font d’energia ja sigui combustió, coincineració o substitució de combustibles. Igualment (article 6.1 apartat e, on parla del programa general) creiem que la combustió dels residus, encara que es faci amb recuperació energètica, no ha de formar part de les accions a promoure per part del Govern.

Per últim, recordar que de la Llei 11/2000 reguladora de la Incineració concretava que el Govern hauria de promoure, en aplicació de la Llei estatal d’Envasos (11/1997) un sistema de retorn i dipòsit per envasos superiors a 2 litres i per als envasos de productes tòxics i perillosos. D’aquesta mesura, encara no en sabem res.

PROPOSTES AL PROJECTE DE LLEI DE FINANÇAMENT DE LES INFRASTRUCTURES DE GESTIÓ DELS RESIDUS I DELS CÀNONS SOBRE LA DISPOSICIÓ DEL REBUIG DELS RESIDUS

Per fi veiem que es recull el que fa tant de temps que les nostres entitats demanem: ampliar el cànon sobre la disposició dels residus municipals a les operacions d’incineració i crear el cànon sobre els residus de la construcció a més del cànon creat per la Llei 16/2003 i vigent des del 2004.

Aquí, però, volíem deixar constància també de les nostres consideracions:

Sobre la destinació dels recursos (article 6.10b):

Creiem que s’ha de mantenir la distribució de la destinació dels recursos recollits mitjançant el cànon sobre la disposició. El 50% s’ha de destinar al tractament de la fracció orgànica excloent els tractaments destinats a minimitzar la matèria orgànica continguda en la resta. La resta no és una fracció de recollida selectiva destinada a substituir la recollida de matèria orgànica. I si s’ha de minimitzar l’entrada de matèria orgànica a abocadors és en compliment de la Directiva 1999/31/CE.

Respecte als tipus impositius:

No cal dir que el cost de les operacions d’abocament i incineració no recull tots els impactes que aquestes operacions generen a la societat: no només es tracta dels costos de gestió i explotació, clausura i manteniment posterior, si no també de les emissions atmosfèriques, desaprofitament de matèries primeres, etc... Aquests impactes se’ns transmeten a la societat en forma de degradació ambiental. És per tant completament justificable la existència del cànon sobre disposició ja sigui en abocador o en incineració.

L’import actual (10€/tona abocada que per cert no ha estat modificat tot i que es podia haver fet), com el proposat actualment, és fruit d’una negociació entre els diferents agents implicats. Però tinguem en compte que:

• Estudis sobre els costos externs de les operacions d’abocament situen el cost per tona entre 22 i 25 euros.


• Molts països europeus tenen tipus impositius molt superiors als 10€/tona.

És evident, doncs, la nostra proposta d’incrementar substancialment el cànon, a més quan considerem provat que els cànons ajuden a crear incentius favorables a la millora en la gestió dels residus.

I no només defensem un import elevat: creiem necessari un increment progressiu. Cal mantenir un retorn per als municipis per incentivar de forma important el reciclatge. No només són les raons ambientals (afavorir la prevenció i el reciclatge), sinó econòmiques, pels enormes costos ambientals i socials que aquestes instal·lacions traslladen al conjunt de la societat.

L’increment hauria d’aparèixer a la llei en forma de calendari. Creiem per tant que s’ha d’eliminar la possibilitat d’incrementar-lo via Llei d’acompanyament de pressupostos i crear un calendari com el que nosaltres proposem

Disposició de residus municipals en abocador:
Tipus de gravamen inicial 15€. Increment a 20 i 25 euros en anys progressius.

Incineració de residus municipals:
Tipus de gravamen inicial 10€. Increment fins a 15 i 20 euros en anys progressius.

Aquests increments haurien de continuar en cas d’incompliment greu dels objectius marcats pel PROGREMIC. En cas contrari, creiem mínim un increment similar a l’IPC.

També cal fer convergir els seus valors, perquè no té sentit discriminar positivament la incineració de residus. Els municipis que actualment incineren no paguen cànon però es beneficien del seu retorn: ni tan sols el rebuig de les incineradores el paguen. Aquesta asimetria és poc justificable.

I tampoc es tracta que el cànon hagi d’orientar sobre quin sistema és el més adequat per eliminar els residus: no hi ha consens sobre que la incineració sigui ambientalment més favorable que l’abocament. I el que el cànon vol és fomentar la valorització material, no orientar entre un i altre sistema.

Per ser neutres entre incineració i abocament el tipus impositiu hauria de ser el mateix. Si un d’ells ha de ser menys atractiu econòmicament no pot ser per diferències en els impostos ambientals.

I per últim, veiem positiu penalitzar amb un cànon més elevat a aquells municipis que no hagin començat el desplegament de la recollida selectiva de matèria orgànica. Però proposem modificar o ampliar la penalització a tots els ens locals que no l’hagin desplegat completament a la seva població.

Mentre hi hagi diferències abismals entre uns i altres (municipis que implanten el porta a porta de FORM encara que no hi estan obligats amb una inversió econòmica, de responsabilitat i de solidaritat important en front de municipis que tot i estar obligats per llei des del 1993 encara no han començat, recullen només a grans generadors (% mínim) o es troben en percentatges minsos (per sota del 50% de població)) cal que es penalitzi aquells que comencen a recollir la orgànica però no demostren cap intenció d’estendre-la a tot el municipi.

CÀNON SOBRE LA DISPOSICIÓ CONTROLADA DELS RESIDUS DE LA CONSTRUCCIÓ

És necessari mantenir el cànon per als residus amb destinació finalista, encara que procedeixin d’obres que compleixen l’article 7.2 del Decret 21/2006 de 14 de febrer pel qual es regula el fet de disposar d’un Pla de Residus que en fomenti la separació i valorització. Per començar entenem que el decret és d’obligat compliment, i en segon lloc no creiem just que els residus, encara que procedeixin d’obres que compleixen el disposat en aquest Decret quedin exclosos quan entrin en un abocador.

Això implicaria que la pràctica totalitat d’aquests residus –dels que actualment es generen uns 6 milions de tones l’any, un 30% més que el total de residus municipals– en quedin exempts. Cal, per tant, suprimir aquesta exempció ambientalment injustificable.

Potser un municipi queda exclòs del cànon de residus quan té un Pla de Residus? No. Doncs el mateix criteri s’hauria d’aplicar als residus procedents de la construcció: és positiu que se’ls obligui a tenir un Pla de Residus, però encara més positiu és que aquells residus dels que no s’aprofiten els materials paguin un cànon disuasori.

Igualment, creiem que el tipus de gravamen hauria de situar-se en 5 euros la tona.

Les aventures d’Alícia i les escombraries de Vilassar de Mar

Recentment vaig tenir la possibilitat de participar en una taula rodona a Vilassar de Mar, convidat per la Plataforma en Defensa del Porta a Porta. Des del primer dia, la implantació del Porta a Porta (PaP) a Vilassar de Mar va causar molta expectació i des de les files ecologistes ho hem fet servir com a exemple de que no només els municipis petits amb edificació horitzontal poden arribar a recollir selectivament el 60% o 70% dels seus residus. Fins i tot ens ha permès imaginar que algun barri de Barcelona (com Horta o el Poble Sec) podria aplicar la recollida PaP amb èxit.

Malgrat això, l'actual govern de la ciutat, en un clar exemple de pràctica del populisme amb els residus, vol retirar el sistema PaP per tornar al sistema de contenidors al carrer. Tot i la legitimitat de les urnes, cap criteri tècnic, social o ambiental recomana aquesta marxa enrera. Fins i tot econòmicament es pot defensar, ja que l’establiment progressius dels Cànons de Residus (que premien fiscalment els municipis que obtenen bons resultats i penalitzen aquells que no hi inverteixen prou esforç) aconsegueix compensar l’esforç inversor que fan els municipis valents.

I és que arreu on s'ha aplicat s'ha demostrat que el PaP millora totes les recollides selectives i especialment l’orgànica, en qualitat i quantitat. L'actual model de recollida (contenidors al carrer) s'esgotarà algun dia i necessàriament tendirem cap a sistemes de separació en origen més avançats, eficients i que ens obrin el camí cap al pagament per generació: sistemes més justos i eficients de gestionar i pagar la generació de residus. Potser el PaP no és l'única possibilitat, però a Catalunya juga i jugarà un paper clau en el desenvolupament d'aquests sistemes.

Però la peculiar, per no dir desoladora, situació en que es troben els veïns de Vilassar de Mar ens ha de fer reflexionar també sobre el paper dels ciutadans davant de la gestió dels seus residus. Fins on ha d’arribar la societat civil per defensar un sistema de recollida de residus? El boicot a la recollida selectiva –allò que els mateixos ciutadans defensen- és lícit com a eina de pressió si s’elimina el PaP? Quina serà la reacció dels ciutadans després d'un nou canvi de sistema de recollida, quan se'ls ha explicat que l'anterior era ambientalment excel·lent? On anirà a parar la inversió en educació ambiental?

Mentre a aquest país no siguem prou madurs com per a arribar a un acord en el que associacions municipalistes, l’administració i les entitats ciutadanes pactem les regles del joc bàsiques per a gestionar els residus, aquest continuarà sent un d’aquells temes susceptible de ser utilitzats com a arma "arrojadiza" tant pels que governen com pels que volen governar. Mentre no siguem capaços de formular aquest mínim acord estarem proporcionant el subterfugi perfecte a aquells que només volen escombrar els residus lluny dels seus carrers. Aquells que, on altres veiem un recurs, només hi veuen escombraries.

Mentrestant, com li passa a l’Alícia al conte de L. Carrol, per molt que correm continuarem estant al mateix lloc.

--> Plataforma en Defensa del PaP de Vilassar de Mar

--
Alfons López Carrete

La cinta de Möbius

La cinta de Möbius (pronunciat /ˈmøbiʊs/) és una superfície amb un sol costat i un sol component de contorn. Té la propietat matemàtica de ser un objecte no orientable. Va ser descoberta simultàniament per August Ferdinand Möbius i Johann Benedict Listing el 1858.

Propietats de la cinta de Möbius:

Es construeix a partir d'una cinta tancada (cilindre) a la que se li fa un tall, es gira un dels extrems 180º i es torna a enganxar. La banda resultant té només una vora (es pot comprovar resseguint amb un dit, es torna sempre al punt inicial) i un costat (si pintéssim de colors diferents cadascún dels costats arribaria un moment que es trobarien).

Per altra banda, si es talla longitudinalment una cinta de Möbius no se n'obtenen dues cintes, si no una sola més llarga amb dos girs (a més és molt difícil tornar a l'estat original). Si aquesta cinta es torna a tallar longitudinalment se n'obtenen dues entrellaçades.

El símbol internacional de reciclatge és una cinta de Möbius.

Adaptat de wikipedia.org

Sobre la quarta erre

S'ha escrit molt sobre quina és la quarta erre, i de fet no hi ha consens. De fet no hi ha consens tampoc sobre els colors dels contenidors i tampoc no ha passat res greu (algun dia escriuré sobre això). Aquestes són algunes de les que he pogut recopilar:

Responsabilitat... del ciutadà que ha d'assumir la corresponsabilitat del problema.
Repensar... el model de consum i producció, i el mateix concepte de residu.
Rebutjar... l'excés, sobretot de envasos i embolcalls.
Redissenyar... i.e. l'ecodisseny.

Jo opto per aquesta: Rebuscar... entre els residus, que de fet tot residu, abans de ser residu va ser riquesa.

Recollint el premi "Acció 21" de l'Ajuntament de Barcelona

El dia 18 de desembre de 2007 va ser un dia important: vaig recollir el premi de l'Agenda 21 de Barcelona, Premi Acció 21, pel projecte "Implica't amb els residus" en el qual treballo des del 2005 i en el disseny, gestació i negociació del qual també vaig participar.

Apart del discurset, va ser tot un honor recollir el premi de mans de l'Imma Mayol i l'equip de l'Agenda 21 de Barcelona.

Projecte "Implica't amb els residus"

Reducció de la utilització de la bossa de plàstic d’un sol ús

Ponència presentada a la 5a Jornada de prevenció de residus municipals
Agència de Residus de Catalunya
Barcelona, 14 de novembre de 2007

És prou conegut que per les seves característiques les bosses de plàstic d’un sol ús esdevenen un problema ambiental important. Els 10 milions de bosses que cada setmana es consumeixen a Catalunya suposen un malbaratament de recursos ja que són un producte amb una esperança de vida extremadament curta (menys de vint minuts?). Igualment, generen problemes greus tant a les plantes de triatge com als abocadors. Com podem afrontar aquest problema?

Els residus: gestió i percepció del problema.

La importància de posar en marxa mesures per desincentivar l’ús de bosses de plàstic no recau només en les possibilitats quantitatives de reducció dels residus generats. Es podria argumentar (i podríem dir que és cert) que quantitativament les bosses de plàstic representen poc respecte al pes o volum dels residus generats diàriament (encara que se situen entre un 3 i un 9% en pes segons la font). És per tan ineficient centrar-se massa en aquest residu oblidant la resta?

Pensem però en l’impacte que podria tenir sobre la percepció del consumidor: aplicar mesures desincentivadores a un producte problemàtic que fins ara s’ha distribuït de forma gratuïta i indiscriminada esdevé un missatge clar al consumidor contra el malbaratament de recursos i la producció excessiva de residus. A part de la reducció directa, aquestes mesures repercutirien de forma positiva en la consciència col·lectiva sobre la necessitat de reduir residus (encara que tampoc no resoldran el problema, es clar). Naturalment, començar a aplicar mesures sobre les bosses de plàstic no vol dir deixar d’estudiar com reduir altres tipus de residus, sobretot els envasos i residus d’envasos, com ara la implantació de sistemes de dipòsit i retorn o la necessària reducció en origen del sobreembalatge.

En quant al tipus de mesura a aplicar, recordem que l’objectiu és reduir el consum de recursos i la producció de residus i a la vegada transmetre un missatge de necessitat de reducció de residus. Per tant, mesures encaminades a implantar bosses compostables, de paper o amb un elevat percentatge de plàstic reciclat serien potser complementàries ja que no farien explícit el missatge de la necessitat d’emprendre el camí de la reducció de residus. En l’hipotètic cas de prohibició i substitució per bosses de paper o compostables a més caldria estudiar atentament les anàlisi de cicle de vida. Ha de quedar clar que les mesures que s’implantin han de tenir com a principal objectiu fomentar elements reutilitzables.

Les alternatives a la bossa són necessàries tant si parlem de mesures voluntàries (acords amb les cadenes de distribució), com de mesures obligatòries (prohibició o impost). Caldria una forta campanya de difusió per fomentar tant les alternatives tradicionals (carro, cabàs, bossa del pa) com de les més innovadores (repartiment a domicili, caixes, bosses de roba, caixes reutilitzables amb dipòsit, etc...). Però la mesura que creiem més eficaç, i cap a la que haurem de tendir tard o d’hora és l’establiment d’un impost sobre l’ús de les bosses.

Els experts en fiscalitat ambiental no preveuen problemes legals per a l’aplicació d’impostos (autonòmics) sobre la venda de productes amb una problemàtica ambiental específica. De la mateixa manera, un impost sobre les bosses no tindria cap relació amb el finançament de la recollida selectiva i per tant no hi hauria confusió amb el paper d’Ecoembes.

Des de la mateixa Agència Europea del Medi Ambient es destaca com cal anar més enllà del principi de “qui contamina paga”. Ens acostem a un principi més ampli segons el qual “els usuaris paguem per serveis ecològics i així contribuïm a reduir l’ús de materials i a millorar l’ecoeficiència”.

En quant a la destinació del fons recollit via aquest impost, estrictament i des d’un punt de vista teòric, la seva destinació a inversions en millores ambientals és poc rellevant. Un impost ambiental es defineix quan la seva finalitat és variar els comportaments ambientalment incorrectes, no recaptar diners. L’important és que l’import a pagar sigui proporcional a l’efecte negatiu sobre el medi que es provoca de forma que es tendeixi a minimitzar-lo. De fet l’èxit rotund de la taxa seria la recaptació zero: els consumidors decideixen deixar de comprar bosses.

Però una altra qüestió és que des del punt de vista pràctic (i polític) sigui convenient lligar els ingressos a despeses ambientals ja que des del punt de vista social l’impost serà molt millor percebut. I si s’explica (i s’explica convenientment) a què es destinen els diners la sensació de mer afany recaptador es reduirà.

Respecte de la postura que grans empreses distribuïdores i petit comerç prendrien davant d’una mesura com aquesta, si s’explica convenientment es pot trobar la seva complicitat (alguns arguments serien la reducció dels costos de distribució de les bosses o la “fidelització” de clients amb les bosses o caixes reutilitzables). Caldria assegurar-se que no es donaran casos de “boicot encobert” o migracions massives a bosses de paper, amb el que simplement hauríem canviat un problema per un altre. El seu paper és important, sobretot per què han col·laborat a crear un hàbit als consumidors i ara els toca desincentivar els seus clients.

I per últim, com percebria el consumidor aquest impost? Passaria de percebre un “servei” gratuït a haver de pagar, amb un cost monetari molt petit, però existent. Les experiències existents a altres països (Irlanda és el cas més conegut) i al nostre (cadenes de distribució que ja cobren algun import per bossa a l’usuari) ens mostren que els consumidors redueixen considerablement el consum de bosses encara que aquest import és un percentatge mínim respecte l’import de la compra. Millor serà percebut naturalment si s’acompanya de mesures alternatives exemptes de pagament o amb cost inferior (sobretot en uns moments en què la pressió fiscal sobre les famílies és percebuda com un problema creixent), i s’explica convenientment la destinació dels diners recaptats.

Creiem doncs en la necessitat i conveniència de plantejar l’aplicació d’aquestes mesures en el termini el més breu possible. Un impost que compleix les premisses de ser ambientalment efectiu (reducció de residus), econòmicament eficient (estalvi de recursos), social i políticament acceptable (cal buscar la complicitat de consumidors i de la societat civil) i que canvia comportaments ambientalment incorrectes és desitjable. I naturalment, un cop obert el camí, seria possible introduir mesures equivalents sobre altres productes, seguint els exemples existents a d’altres països: càmeres fotogràfiques d’un sol ús i maquinetes d’afaitar (Bèlgica), utensilis de taula d’un sol ús (Dinamarca), piles no recarregables (Bèlgica, Dinamarca, Itàlia...) o altres.

Promeses electorals ambientals a la ciutat de Barcelona

Publicat a l'Agró Negre i a la web de Depana com a extracte de l'article publicat a la revista El Carrer de la Favb el juny de 2007.

Tot i que ja sembla lluny la campanya electoral de les municipals i les sucoses promeses electorals, hem cregut oportú fer-ne un repàs per tenir-les presents i poder fer balanç d’aquí a quatre anys. Llegiu-vos qualsevol dels programes dels cinc partits amb representació a l’ajuntament i trobareu un discurs amb la paraula sostenibilitat omnipresent als grans titulars. Però quan es llegeixen les propostes concretes es deixa veure la veritable profunditat ideològica del discurs: propostes innovadores o simple maquillatge verd?

La creació del Parc Natural de Collserola apareixia als programes de tots els grups excepte el PSC, però només ICV-EUiA i ERC proposaven desprogramar les carreteres que acabarien de trossejar la muntanya, túnel d’Horta i Via de Cornisa. El reconeixement del valor natural de Montjuïc és més escàs. De la proposta de Depana de crear-hi una Reserva Natural només se’n va fer ressò ICV-EUiA. I en quant al Llobregat, es confirma com l’espai oblidat de Barcelona. ICV-EUiA reconeix la necessitat de protegir els seus valors naturals i ERC proposa dignificar aquest espai i conservar la riba des del pont de Mercabarna però ja ningú es planteja si són necessàries certes infrastructures.

L’extensió de la recollida de residus orgànics a tota la ciutat va ser recollida només per ERC i ICV-EUiA i cap dels partits van entrar a discutir si el sistema a aplicar ha de ser o no el de contenidors bicompartimentats, que tan mal resultat ha donat fins ara. Quant al tractament dels residus crida l’atenció que només CiU aposti per la incineració, mentre que només ERC pretén eliminar-la.

El CO2 s’ha fet un espai a tots els programes electorals. Bons exemples són les propostes d’incorporar combustibles nets en el transport públic, privat i fins i tot en la flota municipal: vehicles elèctrics, biocombustibles, gas natural… Altres propostes interessants eren la de CiU de crear una estratègia d’acompliment de Kioto per la ciutat, o la d’ERC i ICV-EUiA de quantificar les emissions de la ciutat per poder establir accions reals de compensació. Les energies renovables també la recollien tots els grups: energia solar tèrmica i fotovoltaica a edificis públics i privats. Com a novetats, PSC, ERC i ICV-EUiA coincideixen a proposar una planta de biomassa al port que produiria electricitat a partir dels residus del verd urbà i ERC i ICV-EUiA continuen amb el projecte actual de situar aerogeneradors al port, encara que no tant pel qüestionable rendiment energètic com pel seu valor educatiu i exemplificador.

Més polèmiques serà l’aposta clara del PSC per la controvertida Central Tèrmica del Port que ERC condicionava a les condicions de contaminació atmosfèrica. Aquesta sí que esperem que quedi només com a promesa electoral.

Alfons López Carrete
Vicepresident de DEPANA

L'Ecoparc de Barcelona falla

L’ecoparc de Barcelona falla
Publicat a la revista El Carrer de la Favb i a Barcelona al dia, el juliol de 2005


La planta de selecció i tractament de residus de la Zona Franca només recupera per a compost o reciclatge el 7% dels materials que li arriben. Els grups ecologistes consideren que, més enllà del model de gestió de residus que es valori més adient per a cada territori, sense la implicació real de la ciutadania aquest estarà condemnat al fracàs.

Alfons López Carrete
Vicepresident de Depana

Els ecoparcs són instal•lacions destinades al tractament dels residus domèstics. Avui, encara el 75% dels residus de Barcelona i altres municipis van a parar a abocadors o incineradores i només un 25% es recicla. L’objectiu seria tancar les incineradores i reduir al màxim el que aboquem, però la situació actual és més greu que això: l’abocador del Garraf s’ha de clausurar abans del 2006 i rep encara 600.000 tones anuals de residus, milers de tones de plàstics, paper, vidre i restes de menjar que podrien ser reciclades i que allà esdevenen un problema.

Aquests ecoparcs, dels quals n’hi ha dos en funcionament i un en projecte, estan pensats per substituir parcialment als abocadors: si separem al màxim els materials reciclables i tractem la matèria orgànica (restes de menjar, que ocupen un 40% del nostre cubell d’escombraries) per evitar al màxim haver de portar-los als abocadors i incineradores, podrem prescindir d’aquestes instal•lacions contaminants. En concret, els ecoparcs tracten tot allò que encara va a parar al contenidor gris o de rebuig i la matèria orgànica (restes de menjar) que arriba en el mateix contenidor gris, en els contenidors de matèria orgànica (marrons o taronges) als barris on ja s’ha implantat aquest contenidor així com la dels grans generadors (mercats, Mercabarna, etc…).

Vist per dintre i de forma idealista, a l’ecoparc se separen primer de tot els materials reciclables (plàstics, metalls, vidre…). La resta, la matèria orgànica, es tracta per obtenir compost o amb un procés de digestió orgànica que permet obtenir biogàs.

Per sota de les espectatives

La realitat, però, és molt diferent. L’any 2004 l’ecoparc de Barcelona va rebre 261.000 tones de residus de les quals 190.000 van acabar igualment a l’abocador i només 17.000 es van poder recuperar en forma de compost o materials per reciclatge, molt per sota de les expectatives. Abans de ser construïts, els col•lectius ecologistes van criticar el model d’ecoparc per considerar-los massa grans i poc ambiciosos en quant als seus objectius de recuperació. Però queda clar que el problema va més enllà de quin tipus d’ecoparc construïm.

El problema recau en la qualitat de la recollida d’escombraries. L’administració, per exemple, quantifica en un 30% la quantitat d’impropis que arriben dins dels contenidors de matèria orgànica, encara que altres fonts diuen que és molt major, quan el màxim admissible seria un 5 o un 10%. És a dir, que de cada 100 quilograms de matèria orgànica que arriba a l’ecoparc, més de 30 són en realitat plàstics o d’altres materials. La recollida selectiva de matèria orgànica no només arriba a pocs ciutadans, si no que a més és de mala qualitat.

Mirar dins el contenidor gris ens permet reflexionar sobre aquest fet. Teòricament, si separem tots els residus reciclables i la matèria orgànica als altres contenidors, aquest contenidor hauria d’estar gairebé buit, i en canvi encara és el que més brossa rep. De la mateixa manera, la forma com es recull la matèria orgànica a ciutats com Barcelona no és la més adequada. Els contenidors bicompartimentats i la recollida pneumàtica dificulten la separació als ciutadans que ho volen fer bé i facilita que la brossa separada es mescli amb la resta abans d’arribar als ecoparcs.

Una de les conclusions a les que s’ha arribat és que no hi ha cap model de recollida que permeti una gestió òptima a tot arreu. Municipis (i barris) diferents han de gestionar els seus residus de forma diferent.
Així, tenim casos com Tiana, amb 6.000 habitants, on la recollida porta a porta permet recollir selectivament un 85% dels seus residus. O El Prat de Llobregat, amb 60.000 habitats, que amb el model clàssic de contenidors al carrer ja separa un 40% dels seus residus. Aquests dos municipis són casos oposats en quant a tipologia urbanística, densitat de població i estructura socioeconòmica, però sembla que tots dos han començat a treballar en la direcció adequada.

La participació ciutadana, clau

Queda clar, doncs, que cap model de gestió és universal. Els ecoparcs, millors o pitjors, respondran segons allò que els arribi i la ciutadania, quan se la informa, se li faciliten les eines i se la deixa participar, respon favorablement i s’implica.

El canvi de filosofia necessari ha de basar-se en una premisa que ben poc agradarà als tecnòcrates: el que el ciutadà no separi, difícilment ho separarà la tecnologia. Cap tecnologia, ni el millor dels ecoparcs, no pot substituir l’acció del ciutadà. Per molt sofisticades que siguin les plantes de tractament de residus, sense la prèvia participació ciutadana no hi ha tractament que valgui. Només una bona selecció dels residus a casa permet donar un tractament adequat a totes les fraccions.

Pagar per cada brossa

Un altre mecanisme a desenvolupar més és el de rascar la butxaca. L’ideal seria que el ciutadà pagués segons el seu grau d’implicació amb el reciclatge. Existeixen iniciatives a Europa i a Catalunya en les que el ciutadà paga per cada bossa de rebuig que deixa al contenidor, per exemple, amb una targeta magnètica que cal introduir abans d’obrir el contenidor. Així, al bon ciutadà que separa els residus se’l premia estalviant-li part de la taxa. Són experiències encara poc madures i amb algunes dificultats tècniques, però sense dubte cada cop seran més freqüents.

El que ja és en marxa, encara que seria molt millorable, és el retorn als municipis del cànon o taxa dels residus. Amb aquesta eina els municipis que s’esforcin en reciclar reben una compensació econòmica i els municipis “mandrosos” són penalitzats, ja que han de pagar per cada tona que aboquen o incineren. Potser així, quan el ciutadà pregunti al seu ajuntament per què ell paga més que el veí per tractar els residus, els municipis decidiran posar-se les piles per impulsar les polítiques necessàries (des de l’educació fins a contenidors més adequats) per facilitar al veí fer-ho correctament.