Com de bruta és la nostra electricitat?

He provat de treure el màxim d'informació sobre l'origen de l'electricitat de les diferents comercialitzadores i la veritat és que m'he quedat a mitges.

La meva factura d'Endesa Energia XXI porta un gràfic on indica quin percentatge d'energia prové de les diferents fonts (renovable, cogeneració, gas natura, carbó, fuel, nuclear) i l'impacte per kWh mesurat en CO2 i residus nuclears. Les dades són terribles: 24% nuclear, 15 carbó... només un 12% renovable.

Em pensava que totes les empreses comercialitzadores d'electricitat mostrarien la mateixa informació, però resulta que no totes participen del sistema que permet fer els gràfics, que per altra banda han de constar obligatòriament al revers de totes les factures (?!): de les 34 possibles empreses, només 16 ho han fet el 2009. Per tant, a les dades que dóna la CNE no hi consten totes les empreses.

Aquestes 16 són les que consten al gràfic que he fet amb les dades de l'informe 2009. Hi són les més importants, però no les més petites (on més probablement trobaríem les empreses que ofereixen energia d'origen més net, com algunes afirmen a les seves pàgines web).

La columna "genèrica" és un mitjana que han de mostrar totes les altres empreses, les que no han volgut certificar (a la CNE) l'origen de la seva electricitat. És a més la que mostra la factura per totes les comercialitzadores de la TUR (Endesa Energia XXI, E.ON, Iberdrola i HC Naturgas).

Curiosament, es donen casos com que Endesa, com a empresa del mercat lliure, garantitza un 28% de renovables. Com a empresa amb la TUR (com és el meu cas) com ha de mostrar aquestes dades "genèriques", hi consta només un 12% (no he pogut esbrinar si és que com a TUR han de mostrar aquesta informació o simplement creuen que a ningú li importa aquest aspecte, de fet Endesa no s'ha molestat en actualitzar la informació del seu web des del 2007).

Així, per lo que podeu veure al gràfic, amb impacte ambiental per sota la mitjana hi ha Iberdrola, Gas Natural i E.ON. Amb un impacte sensiblement baix o nul, EGL, Céntrica, Acciona i Gesternova. De totes aquestes, només Gesternova ofereix a la web informació per clients doméstics.

Conclusió:

1. La meva recerca ha estat una mica inútil i el sistema d'etiquetatge actual, deixa bastant que desitjar.

2. Em caldrà contactar directament amb cadascuna de les empreses que no certifiquen la seva energia per:

a) Obtenir les dades d'origen de la seva electricitat, si és que les tenen o les volen oferir (i veure quina garantia ofereixen).

b) Assegurar-se que subministren a clients de menys de 10 kW.

I potser així treure una mica més l'aigua clara.

Aquestes dades i més, com els percentatges exactes de generació amb petroli, carbó, nuclear i renovables es poden consultar a www.cne.es.

En Diagonal

Vaig votar ahir, sobre la reforma de la Diagonal. I és igual el que votés, rambla o bulevard... la qüestió és que després de sentir i llegir les opinions a mitjans de premsa i televisió, he arribat a la conclusió que l'opció C és la d'aquells que no veuen bé la reducció del trànsit de cotxes a la ciutat.

Tot i que es pot criticar molt com s'ha portat a terme la participació prèvia, la consulta i la poca concreció de les propostes (avui llegeixo que tot i que guanyés una de les dues opcions no es garanteix el pas del tramvia ¿¡!?) considero que cal rebatre els arguments que s'ha fet servir per menysprear la consulta:

"El principal interessat en el pas del tramvia és l'empresa concessionària pel negoci que faran". Sense comentaris. Apliquem aquest criteri a qualsevol mitjà de transport públic i tanquem la paradeta? I qui es mostra en contra, com el RACC, que no té interessos econòmics molt més importants?

"La població no és madura per participar en aquest tipus de decisions urbanístiques" . I on posem el límit a la participació ciutadana? Descartem per tant els pressupostos participatius, ja que per votar si és prioritari posar un hospital caldria que la població fos experta en recursos sanitaris? Per cert que altres veus demanen per que no es va consultar el pas de l'AVE per l'Eixample, qüestió bastant tècnica, no? En què quedem?

"La participació és cara". Home sí, tanta banderola, ordinadors, exposició als jardinets de Gràcia... segur que es podia haver fet més barat. Però la participació ciutadana, sí senyors, és cara.

"Primer que fomentin més el transport públic". Apart que aquest argument és vàlid ad eternum crec que creuar Barcelona amb tramvia i millorar el carril bus més lent de Barcelona és una bona aposta.

"Ara no toca, temps de crisi, és com reformar el pis quan ens hem quedat a l'atur". Ja m'agradaria haver sentit aquest criteri per part dels polítics quan es parlava de la innecessària nova terminal del Prat, o de foradar Collserola, o del Pla d'Infrastructures... o és que només es fa servir aquest argument quan s'ha d'invertir en millorar la qualitat de vida dels ciutadans?

En fi, que no sé si m'agrada més la Rambla o el Bulevard. El que si que veig és que els lobbies pro-cotxe s'ha posat ben d'acord per fer-nos creure que és impossible treure el cotxe de la ciutat. I per això he votat.

La ciutat també és un ecosistema

Existeixen tres tipus de biodiversitat: la diversitat d’ecosistemes del planeta, la diversitat d’espècies (quantitat d’espècies que viuen en un ecosistema) i la biodiversitat genètica, que garantitza la supervivència i adaptació de les espècies.

Avui la biodiversitat del nostre planeta és un factor amenaçat com mai abans per múltiples factors humans i que demana mesures urgents de protecció i conservació: la desforestació, el canvi climàtic, la fragmentació d’espais naturals... fan desaparèixer centenars d’espècies desconegudes cada any arreu del planeta.

Oblidem sovint, però, que no només s’ha de valorar i protegir la biodiversitat en els àmbits verd (els boscos) o blau (el mar i oceans) sinó també en el nostre entorn gris: la ciutat. Fa ben poc que alguns ecòlegs han començat a mirar-se les ciutats com a veritables ecosistemes i com a ciutadans de la gran urb, ens hauríem d’aturar més sovint a fer un cop d’ull al nostre voltant.

Una gran quantitat d’éssers vius comparteixen l’espai urbà amb nosaltres les persones. Molts d’ells hi tenien el seu espai abans que hi fóssim nosaltres i han sabut adaptar-se a les peculiaritats de l’entorn urbà fins a establir-s’hi definitivament. D’altres han anat conquerint espai poc a poc a mesura que la ciutat creixia i s’hi adaptaven. O han arribat de mà dels humans, de manera voluntària o involuntària. I d’altres són nouvinguts, i encara està per veure quin espai agafaran i de quina manera hi conviuran amb la resta.

Sobre tots aquests animals i la seva relació amb el nostre entorn, cal analitzar amb cura cada cas per mirar de fomentar una ciutat rica en biodiversitat. La biodiversitat es basa en un fràgil equilibri i com ja hem dit, també a les ciutats té un important però sovint poc apreciat valor ecològic.

Hi ha alguns casos que ens serveixen d’exemples de com és de difícil valorar i comprendre per part de les persones la biodiversitat urbana. Els coloms habiten les ciutats des de fa molt temps: els hem de considerar una plaga a la ciutat? Com valorarem i trobarem els espais necessaris per a la reintroducció d’espècies depredadores, com el falcó, necessàries per controlar-ne la població? I els porcs senglars que s’han multiplicat els darrers anys i cada cop més descendeixen de Collserola fins a les fronteres de la ciutat? Quins mètodes podem fer servir per controlar la seva població si es que s’ha de controlar?

Un altre cas difícil és la presència de les cotorretes de pit gris (conegudes com cotorres argentines). De fa alguns anys és cada cop més freqüent veure a les palmeres de parcs i carrers de Barcelona les sorolloses cotorres de color verd brillant. La seva població ha patit un creixement explosiu els darrers anys per la manca de depredadors i capacitat per adaptar-se al nostre clima. Bona part dels ciutadans entenen que la seva presència és positiva i enriqueix la biodiversitat d’ocells a la ciutat però el cert és que suposen una amenaça per altres espècies.

I un quart exemple: no som conscients de la nostra responsabilitat en la progressiva desaparició de les colònies de rat-penats a la ciutat. Sovint vist com a animals indesitjables, els seus nius moltes vegades s’han eliminat i cada cop els costa més trobar llocs on reproduir-se. Encara és hora que comprenguem el terrible problema que suposaria per a la ciutat la seva desaparició, en quant a la xifra de mosquits que un rat-penat menja al llarg de la seva vida.

En quant als animals de companyia, tothom els valora, en quant ens aporten indubtables beneficis personals, afectius i socials. Però malauradament encara hi ha mancances evidents en la comprensió dels principis de responsabilitat, convivència i civisme que comporta tenir un animal a casa. De sobres és conegut el problema causat per l’abandonament d’animals: patiment, salut pública, necessitat d’equipaments, sacrificis… a causa de la irresponsabilitat d’adquirir un animal sense ser conscient de les obligacions que això implica.

Com animals de companyia normalment es consideren gats i gossos. Però també hauríem de comptar-hi els hàmsters, conills, canaris… i altres cada cop més habituals a les llars. D’aquesta definició hauríem d’excloure els animals exòtics (rèptils, aranyes, tortugues…) especialment quan són espècies de fora de la península i procedents d’ambients salvatges. Sovint es tenen més en resposta a una moda que a una necessitat de relació afectiva amb un ésser viu.

Especialment problemàtics resulten els problemes causats per la irresponsabilitat en la tinença d’aquest tipus d’animals. En aquest cas, el seu abandonament o alliberament indiscriminat en el medi natural (parcs, estanys, rieres…) acostuma a acabar amb la mort de l’animal, però de vegades s’hi afegeix el problema de que algunes d’aquestes espècies s’adapten al nostre medi natural.

I s’hi adapten tan bé que acaben per ser una greu amenaça per les espècies autòctones que es veuen desplaçades en perdre el seu hàbitat o haver de competir per l’aliment. És el cas de la tortuga de florida o el cranc americà. Cal recordar que les dues principals causes d’extinció d’espècies al món són en primer lloc la desaparició d’hàbitats (la desforestació, per exemple) i en segon lloc les espècies introduïdes pels humans.

En quant a aquests animals, un altre aspecte és la seva condició legal. Moltes espècies exòtiques són espècies en perill d’extinció i objecte del tràfic il·legal. Convenis internacionals regulen el tràfic d’aquestes espècies i cal assegurar-se de no adquirir animals en perill o amenaçades d’extinció.

És complicat, com en qualsevol altre ecosistema, concebre la complexitat de relacions que existeix en la biodiversitat urbana. Però en aquest cas potser ho empitjora la miopia que patim els ésser urbans, que ens dificulta valorar correctament les relacions mútues que ens uneixen amb els animals que ens envolten.

Alfons López Carrete

Publicat a La Veu de Carrer nº 115 (http://www.favb.cat/pdfs/carrer_115/carrer115.pdf)

Cap a on van els esforços?

Aquesta gràfica em va cridar l'atenció des del primer moment que la vaig veure... Compara els esforços en comunicació amb diferents actors en relació amb el grau de decisió que tenen sobre un tema en concret, en aquest cas la conservació de les zones humides. És evident que l'estratègia és completament esviaixada!

Crec que molt sovint perpetuem aquesta miopia en les campanyes de comunicació i sensibilització ambiental. Realment ens plantegem aquesta qüestió abans de fer qualsevol esforç comunicatiu? Fem massa pressió sobre els ciutadans en temes que realment no es troben en el seu àmbit de decisió? Serà que ens limitem a repartir "panfletos" als ciutadans per que sembli que es fa alguna cosa?

En l'àmbit dels residus, per exemple, naturalment calen campanyes per fomentar la recollida selectiva domèstica, les visites a deixalleries, mesures de prevenció i reutilització de residus... però no cal oblidar la gran responsabilitat que en aquest aspecte tenen productors, distribuïdors, comerciants, etc...

Em pregunto si no tenir això en compte ens porta a la fatiga ambiental dels ciutadans...

(La imatge és del programa CeCop de Ramsar, que cita a Amigos de la Tierra. Desconec la publicació original).

nou PMGRM, noves idees

Ja hi som amb el nou PMGRM, amb la intenció de redactar un document que marqui les línies de treball 2009-2016, cosa prou difícil tenint en compte com els documents de programació són necessaris, però sabent que amb el temps es tornen obsolets i la realitat s'imposa de manera implacable (veure entrada anterior).

La nova revisió hauria de ser sense dubte amb coneixement dels errors anteriors i amb voluntat d'assolir màxims de excel·lència ambiental. Sobretot tenint en compte el que ens marca el Progremic, objectius de bon principi descrits com inassolibles per bona part del consell de redacció.

Les meva aportació, en el sector tècnic o de noves tecnologies serà discret. Bàsicament coincideixo amb la resta de membres en apostar per tecnologies ja experimentades, ben orientades al residu existent (TMB, TBM) i compatibles amb la necessària millora de la recollida selectiva. Una altra cosa és definir sota quins criteris pot ser acceptable l'ús de combustibles derivats de residus (CDR) o combustibles sòlids recuperats (CSR). Si s'han de plantejar aquestes opcions els requeriments de qualitat i emissions han de ser màxims. Si és que realment arribem a considerar-ho socialment i ambientalment acceptable.

Si en el primer PMGRM van fallar dissenyant instal·lacions preparades per seleccions de FORM excel·lent (el que va portar els Ecoparcs al col·lapse davant una qualitat pèsima) no ens podem permetre fallar per l'altre extrem: amb el pesimisme, dissenyar un model incapaç de treure profit de les deixalles separades pels ciutadans. Més enllà, i ja que no podem influir en els models de gestió municipals, necessitem instal·lacions que retroalimentin el sistema, recolzant les bones pràctiques i esforços municipals i penalitzant els ajuntaments poc valents. Recordem que la llei de residus, recentment modificada, ja té 15 anys!

Cal evitar que, neixi un PMGRM que mati la recollida selectiva com a centre del sistema. "Tenim un sostre", "tendència assimptòtica", "el ciutadà mostra cansament", "model esgotat"... són frases que es van deixant caure i que tenen el perill que finalment ens ho creiem i caiguem en la te[cn]ocracia dels residus. De cap manera la recollida selectiva ha arribat al seu màxim, potser el que hem d'esprémer és la nostra imaginació.

Tenint en compte els encara escasos mitjans posats a l'abast del ciutadà, no estic segur si som realment capaços d'imaginar la potencialitat del sistema, si ens ho creiem, es clar.

Juliol de 2008

Una nova fracció de recollida selectiva?

La visió tradicional de la problemàtica dels residus que encara arrosseguem parteix de dues premisses. Una, que a més riquesa, més residus generem (riquesa = residus): l’increment d’activitat econòmica i de nivell de consum només s’entén si genera una creixent producció de residus, més plàstics, més embalatges, més papers, etc... L’altra, el que anomenem la gestió “higienista” dels residus: els residus un cop surten del domicili (o empresa, botiga, etc...) i passen a la fase de gestió/tractament són un problema que bàsicament cal resoldre de manera ràpida i neta: recollida en massa (contenidors indiferenciats), anònima (responsabilitat zero) i abocament o incineració... igual a problema resolt.

Naturalment aquesta visió a molts ens sembla obsoleta i optem pels principis sostenibilistes. Per començar, els residus gestionats d’aquesta manera generen impactes (emissions, contaminació de sòls, ocupació i degradació d’espais...) que la societat assumeix sense valorar-ne el cost. I per acabar, els residus contenen materials (metalls, paper, vidre, matèria orgànica) molt valuosos i capaços de crear riquesa (i llocs de treball; residus = recursos) si es gestionen correctament. Sembla evident que tothom hauria d’acceptar aquest model, que idealment es complementa amb un sistema de recollida que sumi facilitat i assumpció de responsabilitat per als ciutadans.

Però realment són supòsits tan obsolets? O aquests principis encara marquen les tendències dels productors i gestors de residus? Quan el sector del plàstic i el comerç s’oposa de manera consistent a la reducció de les bosses de plàstic és per que entenen que prevenir residus va en contra de la seva activitat econòmica. Quan el sistema de recollida de residus a les nostres ciutats (amb la lloable excepció de la recollida porta a porta) es basa en molts contenidors “de boca grossa” i uns quants contenidors de colors per a una tria de residus totalment voluntària (tant per particulars com comerços i empreses), continuem transmetent al ciutadà el missatge que la recollida selectiva és opcional; sempre podem comptar amb el contenidor gris (Resta) que desapareixerà cada nit i serà gestionat... És hora que ens preguntem quins principis han de marcar la gestió d’aquesta part (65%) dels nostres residus i mirar d’orientar-ho cap als principis més sostenibilistes possibles.

Aquí entra en qüestió el nostre model de gestió dels residus. Definitivament se’ns presenta la Resta com una fracció més de la recollida selectiva per a la que cal destinar plantes i línies senceres de tractament. La Resta no és una fracció composada per “allò que no es pot reciclar” (restes de ceràmica, pols d’escombrar, puntes de cigarreta i un llarg etcètera que teòricament suposaria un 20% dels residus: aleshores sí que seria una fracció selectiva igual a no [paper + envasos + vidre + FORM + especials amb tractament específic...]). La nova definició de Resta que ens trobem es correspon a resignar-se amb “allò que el ciutadà no ha pogut/volgut/sabut separar”. Un bon exemple és la recollida comercial a Barcelona, que no inclou rebuig indiferenciat, però sí contempla RFORM (Resta) a més de les fraccions típiques (FORM, paper, vidre, envasos). Així, la porta queda oberta a que la Resta sigui un 50, 60 o 70% dels nostres residus, com succeeix actualment.

Amb aquest primer raonament ja s’abandona un dels principis que defensem de la nova cultura dels residus: el ciutadà ja no pot fer-hi més i la recollida selectiva s’acosta al seu nivell d’asímptota funcional.

La composició d’aquesta nova fracció Resta és ben curiosa: és semblant a la composició general de la brossa, encara que més rica en FORM i ERE (ja que aquestes són les fraccions menys separades pel ciutadà). Les poques caracteritzacions fetes donen un 35% de FORM, 20 – 25% de paper i cartró, un 5 – 15% d’ERE i altres fraccions.

Cal tenir en compte les directives europees, que indiquen que cal reduir els impactes dels materials biodegradables abocats (Directiva 1999/31/CE). Cal per tant que aquesta MOR sigui tractada abans de ser abocada i si en podem extreure primer el màxim de materials recuperables i després amb la MO obtenir biogàs via digestió, perfecte. És a dir, tractament mecànic biològic (TMB) per acabar obtenint un bioestabilitzat.

Es preveia que les plantes tipus Ecoparc podrien absorbir perfectament aquesta Resta (més els residus en massa procedents de barris sense implantació de FORM). I naturalment, poc a poc, amb la millora de la recollida de FORM en quantitat, extensió i qualitat, es reduiria la quantitat de Resta i la quantitat de MO a aquesta Resta. Per tant, els Ecoparcs algun dia haurien d’haver migrat del tractament preferent de la Resta al tractament de la FORM. Actualment, ja hauríem de trobar-nos en aquesta situació. La realitat, però, és bastant diferent.

L’experiència ens ha demostrat que a les plantes de tractament de Resta, tot i l’ús de modernes i sofisticades tecnologies (balística, tròmels, òptica...) la separació de materials reciclables és pobra. I tot i la riquesa, encara, en MO d’aquesta fracció (Matèria Orgànica Residual, MOR) el seu tractament és complex i poc encoratjador: el compostatge de qualitat no és possible i la biometanització ocasiona molts problemes hidràulics a les plantes (la gran quantitat d’impropis embussa els digestors).

Per tant, la migració de tractament en digestors de MOR a FORM es planteja com un pas necessari i ja en marxa en algunes plantes metropolitanes, sense haver arribat a la situació descrita més amunt. Segon error: el pretractament i tractament de la Resta per digestió se’ns presenta molt més complex del que ens pensàvem, la confiança en poder aprofitar en profunditat aquesta fracció cau i ens veiem abocats a renunciar-hi.

La solució que se’ns proposa és com a poc divergent. Per una banda optimitzem l’aprofitament de la MO ben triada amb biodigestió i/o compostatge per tal d’obtenir un compost de qualitat. Però per l’altra condemnem la fracció resta al mínim aprofitament: selecció de materials i bioestabilització o vice versa.

La història recent metropolitana és molt il·lustrativa en aquest aspecte. A l’Eco1 s’ha canviat radicalment la filosofia: el plantejament inicial era de tractament de FORM per compostatge i de MOR per biodigestió. L’acumulació d’impropis al digestor (lleugers o pesants) impedeix la correcta agitació i porta el sistema al col·lapse. S’abandona per tant la biometanització per al tractament de la fracció Resta. Actualment, el residu sense més separació que el voluminosos passa a una prefermentació en reactors rotatius. En aquest procés la MOR es disgrega (fins i tot el paper) facilitant una selecció posterior de materials no orgànics, materials recuperables i un compost estabilitzat. En principi sembla que no es descarta l’aptitud d’aquest estabilitzat per a biometanització, però no seria l’objectiu fonamental. Per la seva banda, la FORM es tractarà als digestors de la planta.

[En una recent visita a Itàlia vam poder visitar plantes on aquest material s’acumula en abocadors impermeabilitzats i s’humidifica per tal d’activar els processos de producció de biogàs en un procés d’eficiència dubtosa].

L’Eco2 també ha tendit poc a poc a tractar la MOR per compostatge (estabilització) i la FORM per biomatenització després de veure que els digestors es feien malbé amb més d’un 10% d’impropis i no aconseguir baixar del 30%.

[Algunes experiències aconsegueixen eliminar bona part dels materials no fermentables i conservar al màxim la matèria orgànica fermentable. Consisteixen en fases de preparació en sec i en humit que aconseguirien separar metalls, grava i sorra, etc... Com a contrapartida, el rebuig de planta és elevat i bastant ric en MO, que es perd].

Per la seva part, l’Eco4 es construeix pensant en tractar la resta amb una primera separació d’impropis (materials recuperables) i després amb un compostatge aerobi com a tractament únic.

Actualment, per tant, s’ha vist que el mateix problema afecta tant als tractaments secs com als humits. Per part de l’administració s’ha assumit aquest problema com a ineludible (i entenc que independent de la situació de la recollida selectiva) i com a premissa per al disseny de l’Eco4, el redisseny de l’Eco1 i el canvi de funcionament de l’Eco2. Un cop en aquest punt, les sortides que queden són poques: empaquetament del rebuig de plantes per a ser abocades o utilitzades com a rebliment de pedreres o aprofitament d’aquesta fracció com a combustible alternatiu.

L’objectiu d’aquests processos naturalment és molt més modest: estabilitzar la fracció Resta per a un abocament posterior conforme a les directives europees, encara que cal dir com aspecte positiu que aquest objectiu s’assoleix amb escreix (el contingut en orgànics al rebuig és menor que al rebuig de les línies de FORM).

En resum, el procés patit per les plantes ens ha portat a invertir la situació inicial prevista al PMGRM per motius no previstos i sense haver arribat a “matar” la fracció resta: tractament anaeròbic de la FORM i tractament aeròbic de la MOR. Ens trobem així abocats a un esquema de poca recuperació efectiva de la brossa?

I és que amb l’esquema actual la situació passa per 3 o 4 línies de treball o potser combinació de vàries d’elles.
- Fem una primera fermentació, eliminem impropis i a continuació una segona fermentació. Aquesta semblaria l’opció amb més vies de recuperació.
- Fem una tria molt severa dels materials destinats a metanització (necessari fins i tot en cas de tractar FORM, sembla que de moment impensable per la MOR). Permet una bona recuperació però de moment només seria aplicable a la FORM.
- Renunciem a la recuperació amb l’únic objectiu d’obtenir un residu estabilitzat. Acomplim objectius de qualitat del residu abocat, però no de quantitat de residus abocats ni de % de recuperació.
- Orientem les plantes a obtenir un rebuig (que ara seria un producte) apte com a combustible [hipòtesi].

Sense dubte la resposta cal buscar-la recuperant els principis sostenibilistes: màxima separació en origen, màxima recuperació material (sense marcar absurds límits teòrics a l’eficiència de la recollida selectiva) i tractaments en plantes que serveixin com a estímul als municipis per fer millors recollides (i no a l’inrevés). Mancaria una reflexió en aquests termes...

Fins a on amb els 80 km/h?

La polèmica mesura dels 80 km/h ha aixecat una veritables polvareda visceral, no tant entre entre els conductors -que cada dia pateixen les retencions- com entre els lobbies agitadors que s'amaguen darrere associacions o companyies d'assegurances (RACC, Federació Europea d'Automobilistes, etc...).

Vull recordar que al llarg del debat poc s'ha parlat de l'origen veritable de la mesura:

- Els nivells d'immissions de NOx (òxids de nitrogen) i PM10 (partícules menors de 10 micres) són molt per sobre dels nivells recomanats per l'UE (que són bastant més permissius que les recomanacions de l'OMS). Dades de la XVPCA.

- El responsable d'entre el 40 i el 50% de les emissions de NOx i PM10 és directament el transport terrestre.

- Les conseqüències van més enllà del que molta gent sap. Parlem de milers de casos anuals d'enfermetats respiratòries, hospitalitzacions i morts que es podrien evitar. Informe del CREAL.

Esperem que poc a poc vagin sortint a la llum els avantatges de la mesura: a curt termini reducció de les retencions i la sinistralitat; a llarg termini moderació dels episodis de contaminació atmosfèrica.

En l'àmbit europeu (i poques ciutats europees tenen els nostres nivells de contaminació), de fet, aquesta mesura és bastant tímida. Només mirem cap a fora per demanar eliminar els límits de velocitat a les autopistes, però mai per aprendre de mesures valentes. Algun dia podrem parlar de veritables mesures de reducció de la contaminació? La prohibició a la circulació de vehicles 4x4 dins de les ciutats? Potser peatges d'entrada als cascs antics?

Resum del programa de TV3 "Els matins" on participo en un debat sobre la mesura dels 80 km/h: http://www.tv3.cat/videos/282009

Entitats ecologistes i de consumidors denuncien falta d'ambició política per desenvolupar una gestió sostenible dels recursos

Notícia al diari Avui; Europa Press; El Punt

Informe (web de Depana): "Catalunya i els residus municipals: conformisme o ambició?"

Els avenços en la gestió dels residus a Catalunya són totalment insuficients: el 2006 només es reciclaren un 24% dels residus, un 16% en cas dels residus orgànics.

Les modificacions de les Lleis reguladores dels residus no afronten els veritables problemes de la gestió dels residus.

El Parlament perd l’oportunitat d’acabar amb la impunitat dels municipis que incompleixen l’obligació d’implantar la recollida selectiva.

Ecologistes en Acció de Catalunya, Greenpeace, DEPANA i l’OCUC han presentat avui l’informe “Catalunya i els residus municipals: Conformisme o ambició?”, en el que denuncien l’estat actual de la problemàtica dels residus a Catalunya. L’informe es presenta en motiu de la tramitació al Parlament de Catalunya de dues lleis fonamentals per a la gestió dels residus: la modificació de la Llei 6/93 i la nova llei de Finançament de les Infraestructures de Residus i dels Cànons sobre els residus.

Les entitats consideren que desaprofitar l’oportunitat històrica de modificar les lleis sense establir mesures realment efectives és una irresponsabilitat. Per això han descrit la situació actual com “falta d’ambició política per fer un veritable gir cap a una gestió sostenible dels residus”.

Les entitats signants han denunciat també que les dues propostes de lleis han perdut bona part del seu pes en els tràmits previs a l’entrada al Parlament per influència dels grups de pressió interessats en que no es penalitzi directament els municipis i que es fomenti la incineració de residus.

Els punts en els quals les entitats mostren el seu desacord són:

La Llei no tipifica els incompliments ni les corresponents sancions. Les entitats autores de l’informe defensen que la Llei de Residus contempli sancions per a aquells municipis que incompleixin el desplegament a tota la població la recollida selectiva de matèria orgànica.

Cal incrementar els imports dels cànons que els ens locals hauran de pagar per abocar residus o incinerar-los. Actualment els ajuntaments paguen 10 euros per tona cada abocada, i la nova llei preveu fer-ne pagar 5 més per cada tona incinerada. Les quatre entitats defensen un import unitari de 25 euros per tona. L’objectiu seria incentivar la prevenció de residus i la recollida selectiva. A més, els fons recollits permetrien destinar més recursos al finançament de la recollida i tractament de la matèria orgànica o a campanyes de prevenció.

Mantenir un cànon sobre els residus de la construcció: Catalunya genera 6 milions de tones de residus procedents d’obres i construccions a l’any, un 30% més que residus municipals. Les entitats defensen que cada tona d’aquests residus pagui uns 5 euros quan va a un abocador, sense exempcions. Els fons recollits haurien de destinar-se a fomentar el reciclatge i la separació en el propi sector.

Compareixença al Parlament de Catalunya

Guió de la meva Compareixença al Parlament de Catalunya en motiu de la presentació del Projecte de llei de finançament de les infrastructures de gestió dels residus i dels cànons sobre la disposició del rebuig dels residus i el Projecte de llei de modificació de la Llei 6/93 de 15 de juliol, reguladora dels residus.

PRESENTACIÓ

Nosaltres, Ecologistes en Acció, DEPANA i Greenpeace, acompanyats per l’OCUC vàrem demanar compareixença per que considerem que aquest conjunt de propostes de Llei tenen aspectes positius però també mancances importants.

Ens dirigim al Parlament de Catalunya per exigir que les noves lleis afrontin de manera decidida els greus problemes que actualment suposa la gestió dels residus, i que estableixin els mecanismes necessaris per a complir els objectius establerts, garantir la màxima protecció del medi ambient i aturar el malbaratament de recursos.

Trobem positiva l’ampliació de la obligatorietat de la recollida selectiva a tots els municipis independentment de la seva població, o que finalment les instal·lacions de gestió de residus es regulin mitjançant un Pla Territorial Sectorial, que haurem d’analitzar i anar detallant les nostres propostes.

Però en altres aspectes creiem que perdem el tren, perdem una bona ocasió de avançar considerablement en la gestió dels residus. Modifiquem dues lleis importants, però trobem que uns resultats tan minsos de recuperació dels residus, després d’anys d’aplicació... No mereix una aposta ferma per enfortir aquells mecanismes que s’han mostrar més positius i corregir les mancances?

Generem una quantitat excessiva de residus. Ens trobem amb una generació per càpita (1,64 kg/hab dia) que ha augmentat un 20% en només 8 anys. La producció anual de residus municipals es troba desbordada: un 20% superior a les previsions del PROGREMIC 2001-2006 i tenim la sensació que ens limitem a observar despreocupadament l’increment dels residus, els baixos resultats de la recollida selectiva (2006: 34% de recollida selectiva només un 24% de recuperació) molt per sota dels plans i programes, i especialment greu en quant a la fracció orgànica (FORM 2006: recollida del 16% de la MO generada, mitjana d’impropis per sobre del 20%).


PROPOSTES AL PROJECTE DE LLEI DE MODIFICACIÓ DE LA LLEI 6/93 DE 15 DE JULIOL, REGULADORA DELS RESIDUS

L’aspecte més important que trobàvem a faltar a la Llei 6/93 i continuem sense veure satisfet és tipificar, dintre del títol destinat a infraccions i sancions, els incompliments de la llei en què poden incórrer les administracions públiques, com ara no desplegar completament la recollida selectiva de matèria orgànica per part dels ens locals corresponents. La mateixa modificació proposada de l’article 2 de la Llei 6/93 diu que l’objectiu general d’aquesta és:

“dotar els ens públics competents per raó de la matèria dels mecanismes d’intervenció i control necessaris per a garantir que la gestió dels residus es duu a terme sense posar en perill la salut de les persones i sense perjudicar el medi i, en particular:
(...)
e) Fomentar per aquest ordre, la reducció de la producció de residus i llur perillositat, la seva reutilització, el reciclatge i altres formes de valorització material.”

Per nosaltres és evident que la inexistència de sancions ha posat i, si no es modifica, continuarà posant en dubte la capacitat de la Llei per fer complir aquest objectiu. La inexistència del règim sancionador per a les administracions públiques que han de gestionar els residus. Com s’explica si no que encara molts i molt importants municipis de Catalunya, de més de 5000 habitants, han incomplert i continuen incomplint la obligatorietat de recollir selectivament la matèria orgànica, bé per que han fet un desplegament parcial, bé per que encara no han començat? Com s’explica que no compleixin una llei que els obliga des del 1999? És que potser l’administració pública no ha d’actuar amb submissió plena a la Llei?

Per això considerem necessari que dintre del Títol III (articles 66 a 120) de la Llei 6/93 es tipifiquin sancions per a aquells ens que no compleixin el recollit en la llei i s’estableixi el règim sancionador corresponent.

Tot i que ja es preveuen altres mesures de pressió en cas que s’incompleixin les previsions de desplegament, com ara la denegació d’accés a ajuts procedents del Fons Econòmic regulat per la llei, o l’increment del cànon previst en la llei de finançament -del qual en parlarem a continuació-, creiem necessari, també per donar exemple, recollir aquestes sancions.

Sobre la recollida selectiva:

Veiem molt positiva la modificació de l’article 47.1 per ampliar l’obligatorietat de la recollida selectiva a tots els municipis, independentment de la seva població. A més, s’adapta a una situació ben curiosa del nostre país: els municipis petits (fins ara no obligats) són els que han fet millor la feina.

Naturalment, com hem dit abans, es necessitarà un marc d’actuació per poder fer efectiva aquesta actuació.

De tota manera, creiem que s’haurien de contemplar un parell d’aspectes addicionals:

• Aquest article hauria de fer menció a que la recollida selectiva s’ha de prestar a la totalitat de la població amb un o altre sistema, però sempre a la totalitat de la població, encara que tenint en compte el temps necessari per a un desplegament adequat.


• Fer menció als sistemes de separació. Creiem que la recollida selectiva s’ha de fer, però s’ha de fer bé i la qualitat de la recollida selectiva en origen és fonamental per a afrontar els posteriors tractaments i permetre una màxima recuperació. Per això creiem que la Llei ha de recollir que els municipis estendran la RS fent servir els sistemes de separació i recollida que s’hagin mostrar més eficients i que siguin més adequats a les característiques del seu àmbit territorial i teixit urbà.

Seria necessari, fent una comparació agosarada, comptar amb un registre de les “Millors Tècniques Disponibles” en quant a recollida selectiva. No diem que el PaP sigui el millor sistema a tot arreu, però sí que s’ha de posar fre sobretot a sistemes que s’han mostrat totalment ineficients. No podem obviar que mentre els sistemes PaP han assolit nivells del 70% de RS, els sistemes de vorera assoleixen un 35%, sistemes de recollida soterrada o pneumàtica suposen elevades inversions sense millores significatives, o que el sistema bicompartimentat s’ha demostrat totalment ineficient.

Anotar també que preferim que en el redactat de la llei, la definició de valorització material (modificació article 3 apartat j) exclogui, la utilització dels residus com a font d’energia ja sigui combustió, coincineració o substitució de combustibles. Igualment (article 6.1 apartat e, on parla del programa general) creiem que la combustió dels residus, encara que es faci amb recuperació energètica, no ha de formar part de les accions a promoure per part del Govern.

Per últim, recordar que de la Llei 11/2000 reguladora de la Incineració concretava que el Govern hauria de promoure, en aplicació de la Llei estatal d’Envasos (11/1997) un sistema de retorn i dipòsit per envasos superiors a 2 litres i per als envasos de productes tòxics i perillosos. D’aquesta mesura, encara no en sabem res.

PROPOSTES AL PROJECTE DE LLEI DE FINANÇAMENT DE LES INFRASTRUCTURES DE GESTIÓ DELS RESIDUS I DELS CÀNONS SOBRE LA DISPOSICIÓ DEL REBUIG DELS RESIDUS

Per fi veiem que es recull el que fa tant de temps que les nostres entitats demanem: ampliar el cànon sobre la disposició dels residus municipals a les operacions d’incineració i crear el cànon sobre els residus de la construcció a més del cànon creat per la Llei 16/2003 i vigent des del 2004.

Aquí, però, volíem deixar constància també de les nostres consideracions:

Sobre la destinació dels recursos (article 6.10b):

Creiem que s’ha de mantenir la distribució de la destinació dels recursos recollits mitjançant el cànon sobre la disposició. El 50% s’ha de destinar al tractament de la fracció orgànica excloent els tractaments destinats a minimitzar la matèria orgànica continguda en la resta. La resta no és una fracció de recollida selectiva destinada a substituir la recollida de matèria orgànica. I si s’ha de minimitzar l’entrada de matèria orgànica a abocadors és en compliment de la Directiva 1999/31/CE.

Respecte als tipus impositius:

No cal dir que el cost de les operacions d’abocament i incineració no recull tots els impactes que aquestes operacions generen a la societat: no només es tracta dels costos de gestió i explotació, clausura i manteniment posterior, si no també de les emissions atmosfèriques, desaprofitament de matèries primeres, etc... Aquests impactes se’ns transmeten a la societat en forma de degradació ambiental. És per tant completament justificable la existència del cànon sobre disposició ja sigui en abocador o en incineració.

L’import actual (10€/tona abocada que per cert no ha estat modificat tot i que es podia haver fet), com el proposat actualment, és fruit d’una negociació entre els diferents agents implicats. Però tinguem en compte que:

• Estudis sobre els costos externs de les operacions d’abocament situen el cost per tona entre 22 i 25 euros.


• Molts països europeus tenen tipus impositius molt superiors als 10€/tona.

És evident, doncs, la nostra proposta d’incrementar substancialment el cànon, a més quan considerem provat que els cànons ajuden a crear incentius favorables a la millora en la gestió dels residus.

I no només defensem un import elevat: creiem necessari un increment progressiu. Cal mantenir un retorn per als municipis per incentivar de forma important el reciclatge. No només són les raons ambientals (afavorir la prevenció i el reciclatge), sinó econòmiques, pels enormes costos ambientals i socials que aquestes instal·lacions traslladen al conjunt de la societat.

L’increment hauria d’aparèixer a la llei en forma de calendari. Creiem per tant que s’ha d’eliminar la possibilitat d’incrementar-lo via Llei d’acompanyament de pressupostos i crear un calendari com el que nosaltres proposem

Disposició de residus municipals en abocador:
Tipus de gravamen inicial 15€. Increment a 20 i 25 euros en anys progressius.

Incineració de residus municipals:
Tipus de gravamen inicial 10€. Increment fins a 15 i 20 euros en anys progressius.

Aquests increments haurien de continuar en cas d’incompliment greu dels objectius marcats pel PROGREMIC. En cas contrari, creiem mínim un increment similar a l’IPC.

També cal fer convergir els seus valors, perquè no té sentit discriminar positivament la incineració de residus. Els municipis que actualment incineren no paguen cànon però es beneficien del seu retorn: ni tan sols el rebuig de les incineradores el paguen. Aquesta asimetria és poc justificable.

I tampoc es tracta que el cànon hagi d’orientar sobre quin sistema és el més adequat per eliminar els residus: no hi ha consens sobre que la incineració sigui ambientalment més favorable que l’abocament. I el que el cànon vol és fomentar la valorització material, no orientar entre un i altre sistema.

Per ser neutres entre incineració i abocament el tipus impositiu hauria de ser el mateix. Si un d’ells ha de ser menys atractiu econòmicament no pot ser per diferències en els impostos ambientals.

I per últim, veiem positiu penalitzar amb un cànon més elevat a aquells municipis que no hagin començat el desplegament de la recollida selectiva de matèria orgànica. Però proposem modificar o ampliar la penalització a tots els ens locals que no l’hagin desplegat completament a la seva població.

Mentre hi hagi diferències abismals entre uns i altres (municipis que implanten el porta a porta de FORM encara que no hi estan obligats amb una inversió econòmica, de responsabilitat i de solidaritat important en front de municipis que tot i estar obligats per llei des del 1993 encara no han començat, recullen només a grans generadors (% mínim) o es troben en percentatges minsos (per sota del 50% de població)) cal que es penalitzi aquells que comencen a recollir la orgànica però no demostren cap intenció d’estendre-la a tot el municipi.

CÀNON SOBRE LA DISPOSICIÓ CONTROLADA DELS RESIDUS DE LA CONSTRUCCIÓ

És necessari mantenir el cànon per als residus amb destinació finalista, encara que procedeixin d’obres que compleixen l’article 7.2 del Decret 21/2006 de 14 de febrer pel qual es regula el fet de disposar d’un Pla de Residus que en fomenti la separació i valorització. Per començar entenem que el decret és d’obligat compliment, i en segon lloc no creiem just que els residus, encara que procedeixin d’obres que compleixen el disposat en aquest Decret quedin exclosos quan entrin en un abocador.

Això implicaria que la pràctica totalitat d’aquests residus –dels que actualment es generen uns 6 milions de tones l’any, un 30% més que el total de residus municipals– en quedin exempts. Cal, per tant, suprimir aquesta exempció ambientalment injustificable.

Potser un municipi queda exclòs del cànon de residus quan té un Pla de Residus? No. Doncs el mateix criteri s’hauria d’aplicar als residus procedents de la construcció: és positiu que se’ls obligui a tenir un Pla de Residus, però encara més positiu és que aquells residus dels que no s’aprofiten els materials paguin un cànon disuasori.

Igualment, creiem que el tipus de gravamen hauria de situar-se en 5 euros la tona.

Les aventures d’Alícia i les escombraries de Vilassar de Mar

Recentment vaig tenir la possibilitat de participar en una taula rodona a Vilassar de Mar, convidat per la Plataforma en Defensa del Porta a Porta. Des del primer dia, la implantació del Porta a Porta (PaP) a Vilassar de Mar va causar molta expectació i des de les files ecologistes ho hem fet servir com a exemple de que no només els municipis petits amb edificació horitzontal poden arribar a recollir selectivament el 60% o 70% dels seus residus. Fins i tot ens ha permès imaginar que algun barri de Barcelona (com Horta o el Poble Sec) podria aplicar la recollida PaP amb èxit.

Malgrat això, l'actual govern de la ciutat, en un clar exemple de pràctica del populisme amb els residus, vol retirar el sistema PaP per tornar al sistema de contenidors al carrer. Tot i la legitimitat de les urnes, cap criteri tècnic, social o ambiental recomana aquesta marxa enrera. Fins i tot econòmicament es pot defensar, ja que l’establiment progressius dels Cànons de Residus (que premien fiscalment els municipis que obtenen bons resultats i penalitzen aquells que no hi inverteixen prou esforç) aconsegueix compensar l’esforç inversor que fan els municipis valents.

I és que arreu on s'ha aplicat s'ha demostrat que el PaP millora totes les recollides selectives i especialment l’orgànica, en qualitat i quantitat. L'actual model de recollida (contenidors al carrer) s'esgotarà algun dia i necessàriament tendirem cap a sistemes de separació en origen més avançats, eficients i que ens obrin el camí cap al pagament per generació: sistemes més justos i eficients de gestionar i pagar la generació de residus. Potser el PaP no és l'única possibilitat, però a Catalunya juga i jugarà un paper clau en el desenvolupament d'aquests sistemes.

Però la peculiar, per no dir desoladora, situació en que es troben els veïns de Vilassar de Mar ens ha de fer reflexionar també sobre el paper dels ciutadans davant de la gestió dels seus residus. Fins on ha d’arribar la societat civil per defensar un sistema de recollida de residus? El boicot a la recollida selectiva –allò que els mateixos ciutadans defensen- és lícit com a eina de pressió si s’elimina el PaP? Quina serà la reacció dels ciutadans després d'un nou canvi de sistema de recollida, quan se'ls ha explicat que l'anterior era ambientalment excel·lent? On anirà a parar la inversió en educació ambiental?

Mentre a aquest país no siguem prou madurs com per a arribar a un acord en el que associacions municipalistes, l’administració i les entitats ciutadanes pactem les regles del joc bàsiques per a gestionar els residus, aquest continuarà sent un d’aquells temes susceptible de ser utilitzats com a arma "arrojadiza" tant pels que governen com pels que volen governar. Mentre no siguem capaços de formular aquest mínim acord estarem proporcionant el subterfugi perfecte a aquells que només volen escombrar els residus lluny dels seus carrers. Aquells que, on altres veiem un recurs, només hi veuen escombraries.

Mentrestant, com li passa a l’Alícia al conte de L. Carrol, per molt que correm continuarem estant al mateix lloc.

--> Plataforma en Defensa del PaP de Vilassar de Mar

--
Alfons López Carrete

La cinta de Möbius

La cinta de Möbius (pronunciat /ˈmøbiʊs/) és una superfície amb un sol costat i un sol component de contorn. Té la propietat matemàtica de ser un objecte no orientable. Va ser descoberta simultàniament per August Ferdinand Möbius i Johann Benedict Listing el 1858.

Propietats de la cinta de Möbius:

Es construeix a partir d'una cinta tancada (cilindre) a la que se li fa un tall, es gira un dels extrems 180º i es torna a enganxar. La banda resultant té només una vora (es pot comprovar resseguint amb un dit, es torna sempre al punt inicial) i un costat (si pintéssim de colors diferents cadascún dels costats arribaria un moment que es trobarien).

Per altra banda, si es talla longitudinalment una cinta de Möbius no se n'obtenen dues cintes, si no una sola més llarga amb dos girs (a més és molt difícil tornar a l'estat original). Si aquesta cinta es torna a tallar longitudinalment se n'obtenen dues entrellaçades.

El símbol internacional de reciclatge és una cinta de Möbius.

Adaptat de wikipedia.org

Sobre la quarta erre

S'ha escrit molt sobre quina és la quarta erre, i de fet no hi ha consens. De fet no hi ha consens tampoc sobre els colors dels contenidors i tampoc no ha passat res greu (algun dia escriuré sobre això). Aquestes són algunes de les que he pogut recopilar:

Responsabilitat... del ciutadà que ha d'assumir la corresponsabilitat del problema.
Repensar... el model de consum i producció, i el mateix concepte de residu.
Rebutjar... l'excés, sobretot de envasos i embolcalls.
Redissenyar... i.e. l'ecodisseny.

Jo opto per aquesta: Rebuscar... entre els residus, que de fet tot residu, abans de ser residu va ser riquesa.

Recollint el premi "Acció 21" de l'Ajuntament de Barcelona

El dia 18 de desembre de 2007 va ser un dia important: vaig recollir el premi de l'Agenda 21 de Barcelona, Premi Acció 21, pel projecte "Implica't amb els residus" en el qual treballo des del 2005 i en el disseny, gestació i negociació del qual també vaig participar.

Apart del discurset, va ser tot un honor recollir el premi de mans de l'Imma Mayol i l'equip de l'Agenda 21 de Barcelona.

Projecte "Implica't amb els residus"

Reducció de la utilització de la bossa de plàstic d’un sol ús

Ponència presentada a la 5a Jornada de prevenció de residus municipals
Agència de Residus de Catalunya
Barcelona, 14 de novembre de 2007

És prou conegut que per les seves característiques les bosses de plàstic d’un sol ús esdevenen un problema ambiental important. Els 10 milions de bosses que cada setmana es consumeixen a Catalunya suposen un malbaratament de recursos ja que són un producte amb una esperança de vida extremadament curta (menys de vint minuts?). Igualment, generen problemes greus tant a les plantes de triatge com als abocadors. Com podem afrontar aquest problema?

Els residus: gestió i percepció del problema.

La importància de posar en marxa mesures per desincentivar l’ús de bosses de plàstic no recau només en les possibilitats quantitatives de reducció dels residus generats. Es podria argumentar (i podríem dir que és cert) que quantitativament les bosses de plàstic representen poc respecte al pes o volum dels residus generats diàriament (encara que se situen entre un 3 i un 9% en pes segons la font). És per tan ineficient centrar-se massa en aquest residu oblidant la resta?

Pensem però en l’impacte que podria tenir sobre la percepció del consumidor: aplicar mesures desincentivadores a un producte problemàtic que fins ara s’ha distribuït de forma gratuïta i indiscriminada esdevé un missatge clar al consumidor contra el malbaratament de recursos i la producció excessiva de residus. A part de la reducció directa, aquestes mesures repercutirien de forma positiva en la consciència col·lectiva sobre la necessitat de reduir residus (encara que tampoc no resoldran el problema, es clar). Naturalment, començar a aplicar mesures sobre les bosses de plàstic no vol dir deixar d’estudiar com reduir altres tipus de residus, sobretot els envasos i residus d’envasos, com ara la implantació de sistemes de dipòsit i retorn o la necessària reducció en origen del sobreembalatge.

En quant al tipus de mesura a aplicar, recordem que l’objectiu és reduir el consum de recursos i la producció de residus i a la vegada transmetre un missatge de necessitat de reducció de residus. Per tant, mesures encaminades a implantar bosses compostables, de paper o amb un elevat percentatge de plàstic reciclat serien potser complementàries ja que no farien explícit el missatge de la necessitat d’emprendre el camí de la reducció de residus. En l’hipotètic cas de prohibició i substitució per bosses de paper o compostables a més caldria estudiar atentament les anàlisi de cicle de vida. Ha de quedar clar que les mesures que s’implantin han de tenir com a principal objectiu fomentar elements reutilitzables.

Les alternatives a la bossa són necessàries tant si parlem de mesures voluntàries (acords amb les cadenes de distribució), com de mesures obligatòries (prohibició o impost). Caldria una forta campanya de difusió per fomentar tant les alternatives tradicionals (carro, cabàs, bossa del pa) com de les més innovadores (repartiment a domicili, caixes, bosses de roba, caixes reutilitzables amb dipòsit, etc...). Però la mesura que creiem més eficaç, i cap a la que haurem de tendir tard o d’hora és l’establiment d’un impost sobre l’ús de les bosses.

Els experts en fiscalitat ambiental no preveuen problemes legals per a l’aplicació d’impostos (autonòmics) sobre la venda de productes amb una problemàtica ambiental específica. De la mateixa manera, un impost sobre les bosses no tindria cap relació amb el finançament de la recollida selectiva i per tant no hi hauria confusió amb el paper d’Ecoembes.

Des de la mateixa Agència Europea del Medi Ambient es destaca com cal anar més enllà del principi de “qui contamina paga”. Ens acostem a un principi més ampli segons el qual “els usuaris paguem per serveis ecològics i així contribuïm a reduir l’ús de materials i a millorar l’ecoeficiència”.

En quant a la destinació del fons recollit via aquest impost, estrictament i des d’un punt de vista teòric, la seva destinació a inversions en millores ambientals és poc rellevant. Un impost ambiental es defineix quan la seva finalitat és variar els comportaments ambientalment incorrectes, no recaptar diners. L’important és que l’import a pagar sigui proporcional a l’efecte negatiu sobre el medi que es provoca de forma que es tendeixi a minimitzar-lo. De fet l’èxit rotund de la taxa seria la recaptació zero: els consumidors decideixen deixar de comprar bosses.

Però una altra qüestió és que des del punt de vista pràctic (i polític) sigui convenient lligar els ingressos a despeses ambientals ja que des del punt de vista social l’impost serà molt millor percebut. I si s’explica (i s’explica convenientment) a què es destinen els diners la sensació de mer afany recaptador es reduirà.

Respecte de la postura que grans empreses distribuïdores i petit comerç prendrien davant d’una mesura com aquesta, si s’explica convenientment es pot trobar la seva complicitat (alguns arguments serien la reducció dels costos de distribució de les bosses o la “fidelització” de clients amb les bosses o caixes reutilitzables). Caldria assegurar-se que no es donaran casos de “boicot encobert” o migracions massives a bosses de paper, amb el que simplement hauríem canviat un problema per un altre. El seu paper és important, sobretot per què han col·laborat a crear un hàbit als consumidors i ara els toca desincentivar els seus clients.

I per últim, com percebria el consumidor aquest impost? Passaria de percebre un “servei” gratuït a haver de pagar, amb un cost monetari molt petit, però existent. Les experiències existents a altres països (Irlanda és el cas més conegut) i al nostre (cadenes de distribució que ja cobren algun import per bossa a l’usuari) ens mostren que els consumidors redueixen considerablement el consum de bosses encara que aquest import és un percentatge mínim respecte l’import de la compra. Millor serà percebut naturalment si s’acompanya de mesures alternatives exemptes de pagament o amb cost inferior (sobretot en uns moments en què la pressió fiscal sobre les famílies és percebuda com un problema creixent), i s’explica convenientment la destinació dels diners recaptats.

Creiem doncs en la necessitat i conveniència de plantejar l’aplicació d’aquestes mesures en el termini el més breu possible. Un impost que compleix les premisses de ser ambientalment efectiu (reducció de residus), econòmicament eficient (estalvi de recursos), social i políticament acceptable (cal buscar la complicitat de consumidors i de la societat civil) i que canvia comportaments ambientalment incorrectes és desitjable. I naturalment, un cop obert el camí, seria possible introduir mesures equivalents sobre altres productes, seguint els exemples existents a d’altres països: càmeres fotogràfiques d’un sol ús i maquinetes d’afaitar (Bèlgica), utensilis de taula d’un sol ús (Dinamarca), piles no recarregables (Bèlgica, Dinamarca, Itàlia...) o altres.

Promeses electorals ambientals a la ciutat de Barcelona

Publicat a l'Agró Negre i a la web de Depana com a extracte de l'article publicat a la revista El Carrer de la Favb el juny de 2007.

Tot i que ja sembla lluny la campanya electoral de les municipals i les sucoses promeses electorals, hem cregut oportú fer-ne un repàs per tenir-les presents i poder fer balanç d’aquí a quatre anys. Llegiu-vos qualsevol dels programes dels cinc partits amb representació a l’ajuntament i trobareu un discurs amb la paraula sostenibilitat omnipresent als grans titulars. Però quan es llegeixen les propostes concretes es deixa veure la veritable profunditat ideològica del discurs: propostes innovadores o simple maquillatge verd?

La creació del Parc Natural de Collserola apareixia als programes de tots els grups excepte el PSC, però només ICV-EUiA i ERC proposaven desprogramar les carreteres que acabarien de trossejar la muntanya, túnel d’Horta i Via de Cornisa. El reconeixement del valor natural de Montjuïc és més escàs. De la proposta de Depana de crear-hi una Reserva Natural només se’n va fer ressò ICV-EUiA. I en quant al Llobregat, es confirma com l’espai oblidat de Barcelona. ICV-EUiA reconeix la necessitat de protegir els seus valors naturals i ERC proposa dignificar aquest espai i conservar la riba des del pont de Mercabarna però ja ningú es planteja si són necessàries certes infrastructures.

L’extensió de la recollida de residus orgànics a tota la ciutat va ser recollida només per ERC i ICV-EUiA i cap dels partits van entrar a discutir si el sistema a aplicar ha de ser o no el de contenidors bicompartimentats, que tan mal resultat ha donat fins ara. Quant al tractament dels residus crida l’atenció que només CiU aposti per la incineració, mentre que només ERC pretén eliminar-la.

El CO2 s’ha fet un espai a tots els programes electorals. Bons exemples són les propostes d’incorporar combustibles nets en el transport públic, privat i fins i tot en la flota municipal: vehicles elèctrics, biocombustibles, gas natural… Altres propostes interessants eren la de CiU de crear una estratègia d’acompliment de Kioto per la ciutat, o la d’ERC i ICV-EUiA de quantificar les emissions de la ciutat per poder establir accions reals de compensació. Les energies renovables també la recollien tots els grups: energia solar tèrmica i fotovoltaica a edificis públics i privats. Com a novetats, PSC, ERC i ICV-EUiA coincideixen a proposar una planta de biomassa al port que produiria electricitat a partir dels residus del verd urbà i ERC i ICV-EUiA continuen amb el projecte actual de situar aerogeneradors al port, encara que no tant pel qüestionable rendiment energètic com pel seu valor educatiu i exemplificador.

Més polèmiques serà l’aposta clara del PSC per la controvertida Central Tèrmica del Port que ERC condicionava a les condicions de contaminació atmosfèrica. Aquesta sí que esperem que quedi només com a promesa electoral.

Alfons López Carrete
Vicepresident de DEPANA